Va dir que “tornaria” i ho va fer. Al cap de poc de dir-ho i, aleshores, vam tremolar d’emoció. Perquè sempre recordarem aquella escena, mítica, en què Arnold Schwarzenegger, encarnant una màquina pesada de matar vinguda del futur programada per remeiar el que els robots no van saber fer bé, eliminar la mare del futur líder de la rebel·lió (Sarah Connor), torna a la comissaria per abatre el seu objectiu.

Ho tornaria a fer. “Tornar”. I ho faria amb una segona seqüela tant o més bona, si més no amb un embolcall formal que denotaven un major pressupost i que permetrien al seu autor, James Cameron, entre altres aportacions, generar alguns dels efectes visuals que més han marcat la història del cinema. En aquesta ocasió, capgirant completament el personatge per a reconvertir-lo en un heroi de la ficció. El cyborg T-800 ara per sempre més al servei del bé contra el mal.

Ens referim com bé sabeu a Terminator, una saga que la implacable indústria hollywoodiana ha volgut exprimir fins a deixar-la sense suc. Perquè des d’aquell 1984 en què va irrompre a la pantalla per a marcar un punt d’inflexió en el món de les pel·lícules de ciència-ficció, ja en van sis de retorns. L’últim, per continuar explotant els viatges a través del temps per a aturar la futura resistència postnuclear és Terminator Dark fate, un blockbuster produït per James Cameron descaradament per a finançar-se la saga caca-pedo-pis Avatar.

Un retorn estalviable i mira que tenia al·licients!

Per començar, el retorn de Sarah Connor, interpretat per una carismàtica Linda Hamilton als seus 63 anys encara amb forces per a aplacar les forces enemigues. També, el retorn encara més esperat d’Arnold Schwarzenegger, el qual amb la seva sola i potent presència, encara omple la pantalla, ni que sigui (penosament) sense gaudir d’un guió a l’altura. Un pecat a aquestes altures i que ja continua sent el pa de cada dia en el cas del pobre Arnie, que no es mereix aquesta jubilació indigna de Hollywood.

Perquè, amics i amigues, bastards i bastardes, el que ja pronosticaveu la majoria es compleix: Terminator dark fate no està a l’altura, ni molt menys, de l’estimada saga Terminator, per molta continuïtat se li ha volgut donar a la segona (i magistral) entrega (passant completament de les altres seqüeles). Es repeteixen esquemes i errors, el pitjor d’ells: el malvat de la funció, un cyborg que té totes les aptituds dels anteriors i que es presenta impossible de vèncer per la seva capacitat multiplicadora de regenerar-se. Així, invencible (a priori), tot el que succeeixi es presenta pura parafernàlia. És a dir: avorriment. El que ens resta és una pel·lícula de d’acció i persecucions, funcional i tan entretinguda com oblidable a l’instant.

Estan convertint sense proposar-s’ho Terminator en una altra Bola de Drac Z…, GT o la lletra final que calgui, que ja fa temps que em vaig perdre.

Per tot plegat: no cal que “torni” més.