Sovint, els que vam néixer al segle passat ens escandalitzem en veu alta perquè hi ha coses que ja no haurien de passar en ple segle XXI. Com si tornéssim als inicis de l’edat mitjana, on el canvi de mil·lenni havia de suposar la fi del món i l’adveniment del judici final. Com si pel fet de traspassar una nova fita al calendari les nostres ments haguessin de patir una mutació sobrenatural que ens fes oblidar tot el que hem après i hem viscut per arribar a un futur ideal i purificador. Però el segle XXI no ha solucionat gaire, tal com no ho farà el XXII (si encara hi ha planeta), perquè som nosaltres qui hem de canviar, i no els fulls del calendari.

I parlo d’evolució perquè avui, amb motiu del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, vinc a revisar Unbelievable, una d’aquelles sèries que acostumen a mirar els qui ja sabem el missatge, però que haurien de veure també aquells a qui s’adreça, aquells que no volen canviar perquè això de l’evolució no va amb ells. Efectivament, és una sèrie carregada de crítica social, que hauria de ser obligatòria per a tothom, però sobretot per a aquells que no la volen veure. Un missatge que ja hauria de ser innecessari, però que encara cal recordar: les dones no som al món perquè els homes ens observin, no som objectes i no som inferiors en res.

Però la sèrie parla d’un violador en sèrie, direu. O d’una adolescent que en denunciar una violació és ignorada i violada un altre cop per un sistema que jutja la víctima i no l’acusat. Sí, aquest és un argument que no s’entendria sense contextualitzar-lo en un marc mental molt més ampli que persisteix en la nostra societat (el masclisme) i és el substrat necessari perquè acabin passant els fets. Exemple: en una escena aparentment aïllada i sense importància, una de les detectius protagonistes és a la barra d’una cafeteria llegint mentre fa un mos i s’adona que un senyor la mira sense amagar-se’n, com també mira encara més descaradament un grupet de noies que entra a l’establiment a recollir menjar. Una mirada sense importància. Ni la toca. Això no és abusar. Not all men. Ella no diu res, però deixa veure la placa i la pistola dissimuladament i ell ajup el cap sobtadament. Ja no mira més. Perquè sap perfectament que allò no era correcte. No està malalt ni programat genèticament per fer-ho. Ho fa perquè pot, i quan es veu en inferioritat deixa de fer-ho. És una escena que no aporta res i per mi ho diu tot.

En qualsevol cas, Unbelievable és molt més subtil que jo en la denúncia. La sèrie segueix fil per randa els cànons del gènere policíac i sembla que també és prou fidel als fets reals en què es basa, amb un enfocament més humà quan parla de les víctimes, però relatant bàsicament com es desenvolupa la investigació d’un cas difícil i que requereix detall i dedicació, ja que es va ramificant i complicant segons avancen els capítols. Així, lluny de centrar-se en el morbo o el sensacionalisme fàcil, es narren els fets necessaris i adients, per anar ampliant des del detall del cas inicial fins a la generalització d’aquest tipus de crims i les seves rutines. Parla també de la relació entre les dues detectives que acaben treballant conjuntament: una de jove però entregada (Merritt Wever) i l’altra de veterana que està de tornada de tot (Toni Collette), dues professionals que s’acaben complementant molt bé i interpretades de manera impecable. L’acció avança a bon ritme i ens fa reflexionar aquí i allà de manera natural i sense al·legats forçats ni sentimentalismes, integrant de forma orgànica els elements de denúncia dins de l’acció, ja que el problema del cas que s’investiga rau precisament en l’arrelament que aquest tipus de violències tenen en el sistema policial i judicial i que passen desapercebuts o directament són ignorats.

Així, si Netflix ens sacsejava aquest any amb When They See Us, una altra joia de sèrie basada en fets reals que denunciava el racisme institucional, ara ens torna a fer tremolar de ràbia amb el cas de la també molt jove Marie (Kaitlyn Dever), la jove maltractada pels policies que havien de protegir-la quan denuncia una violació. Però Unbelievable va més enllà de relatar la injustícia personal i ens mostra també el nefast seguit de conseqüències que té aquesta mala praxis no només a la vida de la noia, sinó en el conjunt d’una investigació que si s’hagués fet bé podria haver evitat més víctimes. En contrapartida, les dues policies que sí que fan bé la seva feina, que casualment són dues dones, permeten oferir un punt d’esperança mostrant com les coses poden millorar i fer-se com cal amb una mica de voluntat. Una voluntat que no vindrà automàticament girant un full de calendari, sinó treballant, parlant-ne i assumint les nostres responsabilitats.