Barrejar zombis i comèdia no és cap originalitat, per això Little Monsters afegeix a l’equació un grup de nens i nenes de 5 anys, una superprofessora, uns quants perdedors masculins i molta música, potser massa i tot, per intentar crear un producte diferent. Llàstima que no són capaços de posar-hi una mica de ritme. Lupita Nyong’o (Oscar per 12 Years a Slave i vista fa poc a Us, de Jordan Peele) és una Mary Poppins moderna amb un ukelele com a eina per tranquil·litzar la mainada, que sap com tractar-los sense jutjar i aconsegueix una classe plena de disciplina i harmonia. Gràcies a això, quan la classe es veu atrapada en un parc d’animals de granja per una epidèmia zombi, és capaç de fer creure al grup d’alumnes que tot forma part d’un joc. D’aquesta manera els protegeix de l’horror exterior, com en Guido, el pare de La vida és bella (Roberto Benigni, 1997) al camp de concentració nazi. L’apoderament femení és present en tota la pel·lícula, els personatges masculins adults són infantils, creats per patrons freudians que només pensen en el sexe i que són incapaços de valer-se per ells mateixos. Els nens són els autèntics protagonistes del film, cadascú des d’una personalitat diferent, que ens faran perdre els nervis més d’una vegada; hi ha un moment que et venen unes ganes de fotre una bona bufa al nen del minigolf. Apunteu-vos un nom: Diesel la Torraca, en Felix al film, si manté aquest nivell en parlarem sovint.

L’humor va més enllà de les situacions còmiques que es plantegen. Abe Forsythe aprofita també per riure’s del gènere zombi, amb què tothom s’atreveix. Perquè el zombi no sabem si neix o es fa, només hem comprovat que no hi ha un criteri homogeni de quins patrons han de seguir els zombis. En l’origen ja no ens posem d’acord, són infectats o renascuts? A Little Monsters ens estalviem aquesta dicotomia perquè no ens n’expliquen l’origen. Han de córrer o anar lents? Fins i tot un militar s’ho pregunta a mig film, en aquest cas van lents, li contesten, i ell se sent alleugerit. De fet, si anessin una mica de pressa no quedaria cap nen i per això els fan anar tan a poc a poc que sembla filmat per John Woo. Els zombis parlen, canten i ballen? Ja ho veureu, perquè la música i les cançons són els vertebradors de la història d’amor (Sí! Hi ha una història d’amor!). Taylor Swift, Neil Diamond i els germans Hanson són els tres artistes que s’utilitzen per anar entrelligant la part dramàtica, fins al punt que els números musicals es fan una mica pesats, sobretot a l’escena final, que només busca l’emoció gratuïta i que la gent acabi sortint de la sala amb un somriure a la cara. I això ho aconsegueix, llàstima que no s’esforci més en l’apartat zombi i que acabi construint un film que no sé a qui recomanar. No crec que sigui per a infants, tot i que seria el públic diana més recurrent, no és per a amants del cinema gore ni de terror, tampoc per als romàntics amants de la música que hi vulguin veure un nou Once (John Carley, 2007). Només us puc dir que mireu el tràiler i si us fa el pes, l’aneu a veure.