MENU

4 desembre, 2019 Comentaris (1) Visualitzacions: 771 Sèries Col·lectiu Bob Merrick

Títol
The Mandalorian

Creador
Jon Favreau

Actors
Pedro Pascal, Gina Carano, Giancarlo Esposito, Emily Swallow, Carl Weathers, Omid Abtahi, Werner Herzog, Nick Nolte, Kyle Pacek, Brendan Wayne, Bernard Bullen, Alexandra Manea, Luis Richard Gomez, Jamal Antar, Tait Fletcher, Tony Taboada, Mark Boone Junior, Bill Burr, Julia Jones, Dominic Pace, Gary Sievers, Natalia Tena, Taika Waititi, Wen Ming-Na

On veure-la
Apple TV

‘The Mandalorian’ és ‘Star Wars’ en estat pur, perquè recupera la màgia de la trilogia central, prenent com a referència ‘L’Imperi Contraataca’, segurament la millor de les tres.

Puntuació

9

‘The Mandalorian’: un gran western com ‘Firefly’

Us parla Bob Merrick, un bastard renegat.

The Mandalorian (Jon Favreau, 2019) és, a la pràctica, l’entrada per la porta gran de l’univers de Star Wars a la televisió, en aquest cas a través de la plataforma en línia de Disney. Fins ara, les mostres més interessants de què tenim constància en aquest format són la gran saga Clon Wars, ja sigui l’etapa de Genndy Tartakovky (2003) o la de Dave Filoni (2008) –també productor executiu i director ocasional a The Mandalorian–; però aquests treballs, totalment recomanables i excel·lents, eren d’animació. Pel que fa a la imatge real, tret d’un lamentable especial de Nadal del 1977 o l’oblidable La caravana del valor: una aventura dels ewoks (1984), que aquí es va estrenar en cinemes, no hi havia res. Sequera absoluta. Lucas era plenament conscient que no volia desencallar la seva franquícia fins que la tecnologia fes un tomb. Bé, això passa i realitza amb gran inventiva visual i argumental –i amb uns pèssims diàlegs, alguns de risibles, més un lamentable dibuix dels personatges principals– les tres primeres pel·lícules d’aquest gran arc argumental que se centra en la família Skywalker, que aquest Nadal es tancarà amb l’estrena de la novena, L’ascens de Skywalker (J.J. Abrams, 2019).

Abans d’entrar a fons en aquesta nova proposta, cal tenir present que amb la compra de Lucasfilm per part de Disney s’activa, amb més o menys fortuna, tot un gran aparell de produccions per a cinema, però encara amb l’assignatura pendent de la televisió. Bé, aquest punt ja s’ha solucionat i amb nota alta, per no dir molt alta, amb The Mandalorian. El més curiós de tot és que Jon Favreau, l’artífex que va establir les bases de l’univers cinemàtic de Marvel –que ha culminat amb la pel·lícula més taquillera de la història, End Game (Germans Russo, 2019)– es fixa per iniciar l’experiència televisiva en uns personatges secundaris molt apreciats pels fans, els mandalorians, que tenen com a baluard Foba Fett. Favreau torna a encertar-la quan, de manera totalment conscient, sustenta la seva aposta dins del format del western. De fet, la tercera pel·lícula, Una nova esperança (George Lucas, 1977), ja té molt de western, amb escenes molt clàssiques, com ara la de la cantina, a Mos Eisley (Tatooine). David Costa, el psicòleg del Col·lectiu Bob Merrick, no ho pot explicar més bé: «Els fans de Firefly (Joss Whedon, 2002-2003) estem d’enhorabona. Tornem a un western futurista, però amb una ambientació de Star Wars, amb la clara intenció d’explorar nous terrenys. Si la cosa continua així, intueixo una bona entrada de la plataforma Disney.» Narcís Mir, també membre del col·lectiu, excahierista i bastard renegat, també apunta en aquesta direcció: «Crec que un dels grans moments de Star Wars és aquell en què es troben per primer cop Obi Wan i Luke Skywalker. No només suposa un punt d’inflexió en tota la saga sinó que es mostra a través d’un aire de western clàssic en què el paisatge i els personatges fonamenten part de la història. The Mandalorian ens fa recordar aquell moment i, per tant, podem dir que és una sèrie que aposta per buscar nous camins narratius sense oblidar que és hereva d’un passat.»

The Mandalorian té lloc cinc anys després d’El retorn del Jedi (Richard Marquand, 1983). Entrem en un període en què l’Imperi ha estat derrotat i entrem en l’etapa de la Nova República. Cal tenir present, com es deixa entreveure a la sèrie, que estaríem en un moment molt turbulent i en què les forces imperials no han desaparegut del tot, com molt bé sabem per les tres noves pel·lícules que tanquen aquesta tetralogia, i molt especialment per l’univers expandit de Star Wars, la major part del qual malauradament ja no és cànon. Mando, el personatge principal, interpretat per l’excel·lent Pedro Pascal, recorda totalment el pistoler sense nom i sense passat de molts westerns, en especial els de la trilogia del dòlar de Sergio Leone. Un detall remarcable és que tornem a recuperar aquell univers gastat de la trilogia original.

El primer episodi, a manera de pròleg, serveix de presentació del personatge principal i no pot ser més exemplar, a més de canònic: una cantina en un món llunyà serà el tret de sortida per aquest caçarecompenses, taciturn i de poques paraules, que acceptarà un encàrrec peculiar d’un personatge vinculat, sembla, a un imperi que no vol morir. Aquí cal destacar la sempre pertorbadora presència del director Werner Herzog, que interpreta el Client, un aliat de l’Imperi qui contracta el Mandaloriano per aquesta feina especial.

El segon episodi, The Child, i ja dins d’una espiral trepidant, és on se’ns presenta plenament el segon personatge, un infant de la raça del mestre Yoda. Una elecció interessant perquè aquesta és una raça que no té nom i de la qual només tenim constància, a banda de Yoda, d’un altre personatge: la mestra Yaddle, en aquest cas dins de l’univers expandit, en els còmics que narren les Guerres Clon. És important destacar que no estem davant ni de bons ni dolents, sinó de personatges amb motius i raons; Mando, com anirem descobrint, també és un orfe, però a la vegada té un codi d’honor que el motiva a fer el que fa.

Al tercer episodi, molt encertadament titulat The Sin, veurem que aquestes també són les motivacions del personatge que ajuda Mando a fer-se amb l’actiu –aquest nen de la raça de Yoda i també sense nom–; aquest personatge, interpretat per Nick Nolte –irreconeixible com a Kuiiil–, un granger de la raça alienígena Ugnaught, només es vol desfer d’uns mercenaris, que tenen el nen i que han trencat la pau de la seva més que merescuda jubilació.

El quart episodi, Sanctuary, és segurament el més previsible, perquè només vol que ens aturarem després de tanta acció per fer un punt d’inflexió. Un parèntesi que aprofita per fer un homenatge a Los siete samuráis (Akira Kurosawa, 1967) o, i per divertir-nos encara més per allò de no deixar el western, la deliciosa Batalla més enllà de les estrelles (Roger Corman Jimmy Murakami, 1981). Aquí tenim dos personatges, Mando i Cara Dune, interpretada per Gina Carano, una mercenària i exmembre de l’Aliança Rebel, que l’ajudarà a lliurar un poble assetjat per bandolers. Una vegada més no hi ha bons ni dolents. Els ajuden perquè busquen un lloc per amargar-se, tot i que aquest no prosperarà. Fugint amb el nen, després d’haver incomplert el seu contracte, i amb tots els caçarecompenses perseguint-lo, només queda la fugida. Aquí cal aturar-se en els personatges i el seu carisma. Pedro Pascal dota el personatge de personalitat, ajudat pel guió, des de darrere la seva armadura. I la relació amb el nen és esplèndida, especialment perquè el dibuix del personatge ja és aquest, un infant, amb certes habilitats –tot s’ha de dir–, però en el fons un infant que vol jugar i que busca referents.

Algú podria dir que The Mandalorian podria ser més fosca i més dura. Segurament té raó. Però, i és evident, aquesta proposta, si més no de moment, no s’ha plantejat així; de fet, la mateixa Star Wars, com a concepte, no ha buscat mai això; una altra cosa és que, com s’ha fet amb la nova Star Trek, futures entregues apostin per línies més dures, que explorin el costat més fosc dels sentiments; en tot cas, l’univers iniciat per George Lucas és prou gran perquè tot hi tingui cabuda. Així que tranquils, temps al temps, tot evoluciona, no patiu. A més –i sempre ho reiterem– Star Wars neix com a entreteniment; el fet que s’hagi convertit en una de les icones del segle XX segurament fa que se li demani un grau d’exigència que, la veritat, no caldria; com tampoc calia carregar-se Solo: a Star Wars Story (Ron Howard, 2018). Som davant d’un nivell d’exigència de molts que no tenen ni idea del que representa l’univers, ni les històries, milers, que ha explicat dins l’univers expandit. De fet, us recomanem que doneu una ullada a Caballeros de la Antigua República, en què descobrireu qui són els Mandalorians, un poble del planeta Mandalore. Per cert, Favreau sí que s’ho ha llegit. La sèrie, doncs, ens acosta als Mandalorians, descobrirem què és el camí i, una mica, el que ells mateixos defineixen com la seva religió.

Si continuem parlant dels personatges, i com passava amb els westerns de John Ford o Sergio Leone, un dels grans protagonistes de The Mandalorian és el paisatge i com s’integra a la narrativa de l’acció. Aquí ens podem aturar en la tecnologia que fan servir per a la sèrie: Stagecraft. La utilització d’aquesta tècnica fa que cada episodi s’enfili fins als 15 milions de dòlars, però el resultat, molt utilitzat en publicitat, és realment sorprenent, especialment per aquesta relació entre l’acció i el paisatge. Aquesta tecnologia es produeix en un espai físic conegut com El Volum. Aquest espai està format per un sòl físic –en el cas de The Mandalorian, per exemple, una superfície sorrenca amb pedres o gel– i tres enormes panells LED amb resolució 4K –coneguts com a Render Nodes– situats a l’esquerra, la part posterior i sobre el sostre, aquest últim a manera de cel. En aquest cas, en comptes de projectar una imatge ja gravada sobre una pantalla, es carrega un escenari CGI 3D generat en Unreal Engine 4. El mateix es visualitza en temps real en el Render Nodes. Un cop la imatge s’està projectant en els panells led, els eixos se sincronitzen automàticament amb els de la càmera amb la qual es rodarà l’escena. En el moment en què la càmera es mogui, l’escenari reaccionarà com si estiguéssim filmant en un entorn real. Senzillament extraordinari.

Finalment, el darrer gran protagonista és la banda sonora, obra de Ludwig Göransson. Aquest autor suec, establert a Los Angeles, té entre les seves partitures l’excel·lent banda sonora de Black Phanter (Ryan Coogler, 2018) –una de les sorpreses de l’univers Marvel, tot s’ha de dir– i torna a jugar amb sons orgànics i un ambientació musical clarament de western. The Mandalorian reivindica aquell gran western televisiu situat a l’espai que va ser Firefly.

Per acabar, vull dir-vos que The Mandalorian és Star Wars en estat pur, perquè recupera la màgia de la trilogia central, prenent com a referència L’Imperi contraataca, segurament la millor de les tres. Jan Favreau ha generat un punt de partida més que interessant per desenvolupar aquest univers en un espai ideal, el de la televisió.

Us ha parlat, Bob Merrick, un bastard renegat, amb la col·laboració del psicòleg David Costa i l’excahierista Narcís Mir. El col·lectiu tornarà per comentar-vos la nova entrega de Star Wars.

Puntuacio

9

‘The Mandalorian’ és ‘Star Wars’ en estat pur, perquè recupera la màgia de la trilogia central, prenent com a referència ‘L’Imperi Contraataca’, segurament la millor de les tres.

Títol
The Mandalorian

Creador
Jon Favreau

Actors
Pedro Pascal, Gina Carano, Giancarlo Esposito, Emily Swallow, Carl Weathers, Omid Abtahi, Werner Herzog, Nick Nolte, Kyle Pacek, Brendan Wayne, Bernard Bullen, Alexandra Manea, Luis Richard Gomez, Jamal Antar, Tait Fletcher, Tony Taboada, Mark Boone Junior, Bill Burr, Julia Jones, Dominic Pace, Gary Sievers, Natalia Tena, Taika Waititi, Wen Ming-Na

On veure-la
Apple TV

Un comentari a ‘The Mandalorian’: un gran western com ‘Firefly’

  1. […] dels Sywalker, Star Wars ha demostrat el seu potencial per seguir expandint-se amb la gran sèrie The Mandalorian (Jan Favreau, 2020), que demostra que el viatge continua amb extraordinària vitalitat i bons […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.