Puñales por la espalda (Knives Out, Rian Johnson, 2019) és una de les sorpreses cinematogràfiques que ens deixarà aquest 2019. Un treball dins el gènere de les pel·lícules de detectius amb majúscules, amb un guió de ferro, unes interpretacions magnífiques, amb un disseny de producció digne d’elogi, així com l’ambientació, i una direcció que és una meravella. Però, i ja ho deia Alfred Hitchcock (1899-1980), el que sustenta una pel·lícula és el guió; bé, no ho deia ben bé així a l’entrevista que va donar forma al llibre El cine según Hitchock (1966), del recordat François Truffaut (1932-1984) –per cert un treball que va canviar la història del cinema– però ja ens va bé. Un apunt abans de seguir: doneu un cop d’ull a la meravella de documental que és Hitchcock/Truffaut (Kent Jones, 2016), que analitza com es va fer aquesta entrevista, i que aquests cahieristes de pa sucat amb oli del Truffaut de Girona haurien de tenir en compte.

És complicat fer una anàlisi d’aquesta pel·lícula de Johnson, sense deixar anar algun espòiler. El col·lectiu això li dóna igual, perquè entenem que els comentaris millor llegir-los després de veure la pel·lícula, però en aquest cas tindrem un perfil baix. Només comentar que el guió es pot analitzar com una ceba, amb diferents capes. Neix amb vocació d’entreteniment, un divertiment, però toca temes vinculats a la immigració, els nou-rics, les aparences, l’Amèrica de Trump i la maldat en estat pur, aquella que neix de l’egoisme, segurament la pitjor. Tots podem tenir actituds, gestos, reprovables, davant situacions que desperten els nostres instints més primaris. De fet, i des del punt de vista del col·lectiu, aquest treball pren la tradició de l’escola anglesa, on per exemple brilla Agatha Christie, però la passa per l’escola americana, on hi ha trobem la denúncia social. No és un Cluedo, no, no és només això, és molt més; si bé, pot donar aquesta sensació, perquè la trama és molt rica. Estem davant d’un entreteniment de primer ordre, a manera d’ou de Fabergé. El personatge principal, el detectiu privat Benoit Blanc, és un compendi de Colombo (1968-2002) o l’Angela_Lansbury de S’ha escrit un crim (1984-1996, més les pel·lícules) –esteu atents al cameo a través d’un episodi de les quatre primeres temporades, perquè és on sortia Tom Bosley (1927-2010)–. Ens vénen també a la memòria, i com a marc de referència, l’excel·lent adaptació d’una novel·la d’Hercule Poirot, Assassinat a l’Orient Express (Sideny Lumet, 1974) –que va aportar un Oscar secundari a Ingrid Bergman–; els treballs amb Peter Ustinov, també amb el personatge de Poirot, la magnífica interpretació que en fa per televisió David Suchet o, finalment, el nou artefacte de Kenneth Branagh, una enèsima adaptació d’Assasinat a l’Orient Express que és divertida, però traint, i bastant, el personatge per fer-lo més simpàtic –que no ho és– segurament per inaugurar una nova franquícia –ja està rodant Mort al Nil, per cert–.

Puñales por la espalda és, evidentment, un film coral que compta amb repartiment d’excepció. De tota manera, la trama gira al voltant de tres personatges: el detectiu Benoit Blanc, interpretat per Daniel Craig (1968), de qui volem una nova pel·lícula protagonitzada per aquest personatge que senzillament broda; el segon, no cal presentar-lo, Chiristopher Plummer (1929), com a Harlan Thrombey, que sempre ens regala meravelles i, finalment, Ana de Armas (1988), tot un descobriment, una actriu excel·lent, que brilla enmig de tanta estrella consolida i aporta la humanitat que el seu personatge necessita. La resta, que voleu que us digui, des de Don Johnson (1949), passant per Jamie Lee Curtis (1958), Michael Shannon (1974), ToniCollette (1972), Chris Evans (1981), LaKeith Stanfield (1991), Katherine Langford (1996), Riki Lindhome (1979), Jaeden Martell (2003) o el veterà Frank Oz (1944) estan magnífics; menció especial, però, per a Don Johnson i Jamie Lee Curtis.

La direcció de Rian Johnson es mou perfectament per coreografiar el guió, escrit per ell mateix. Amb una factura clàssica, i gens estrident, aquesta bona direcció, no només està al servei del guió, sinó que li aporta personalitat. Johnson és un autor complet. Ja va sorprendre amb el seu primer llarg, Brick (2005), que va ser guardonada al Festival de Cinema de Sundance (2005), amb el premi especial del jurat, i també va aconseguir el premi Citizen Kane a la millor direcció novell. Després vindria, com un altre treball destacat, Looper (2012) i una pel·lícula de la franquícia Star Wars, la desigual Els últims Jedi (2017). Com veieu estem davant d’un autor integral que s’atreveix amb tots els gèneres.

Puñales por la espalda no és només, que també, un homenatge a Agatha Christie perquè, com hem dit, la barreja que fa entre l’escola anglesa i americana li atorga un lleuger aire postmodern dins un format clàssic. Per això, segurament, no és exactament, o si més no del tot, un treball purista dins el gènere, però és una joia sense deixar, en el fons, de ser canònica en l’aparença. Estem, doncs, davant un treball molt intel·ligent, que alguns poden dir que és menor –estem envoltats de cahieristes, ja ho sabeu–. És igual, que ho diguin, però Puñales por la espalda té la virtut de fer-nos veure bon cinema, ens fa riure i ens fa donar mil voltes per sorprendre’ns una vegada una altra. Tot plegat per què? Doncs per divertir-nos de manera aparentment lleugera i molt intel·ligent.

Per cert, si voleu saber que és la magnífica teoria del forat en el Dònut, doncs ja feu tard.

Us ha parlat Bob Merrick, un bastard renegat.