MENU

11 desembre, 2019 Comentaris (1) Visualitzacions: 657 Sèries Ester Marí

Títol
The Crown

Director
Peter Morgan

Actors
Olivia Colman, Tobias Menzies, Helena Bonham Carter, Josh O'Connor, Jason Watkins, Erin Doherty

On veure-la
Netflix

Sí, la sèrie fa un sublim recorregut per la història a través de la reialesa britànica i no podem deixar d’admirar-la només pel fet que una part del missatge no vagi amb nosaltres.

Puntuació

8

‘The Crown’, el pes de la obsolescència

No ser fan de la monarquia però ser-ho de les sèries britàniques crea un petit dilema que en el meu cas es va solucionar ràpidament, ja que va poder més l’avidesa de veure que el prejudici. I resulta que estem ja a la tercera temporada d’una d’aquelles sèries on la manera com s’expliquen és tan rodona que gairebé importa poc el que diuen, si no fos perquè es tracta de les darreres dècades de la història del Regne Unit. Una història que s’ordena en episodis temàtics sobre fets concrets com el desastre d’Aberfan, la vaga dels miners o l’arribada de l’home a la lluna, que es van combinant amb d’altres més centrats en els personatges que conformen la família reial i les seves llastimoses relacions.

La novetat més obvia, d’aquesta tercera temporada, és el canvi d’actrius i actors, que es resol directament a la primera escena mitjançant la renovació dels segells postals amb una imatge de la reina, fent un paral·lelisme molt ben trobat amb el fet d’envellir. Així, ara la reina Elizabeth té la cara d’Olivia Colman, la seva germana Margaret la d’Helena Bonham Carter i el seu marit Philip és Tobias Menzies, tres intèrprets ja prou coneguts pel públic, a diferència dels seus predecessors Claire Foy o Matt Smith. Prenen també protagonisme personatges que fins ara no havien tingut rellevància, com l’hereu Charles (Josh O’Connor) i la seva germana Anna (Erin Doherty) o un dels primers ministres que més temps tenen en aquesta temporada, el laborista Harold Wilson (Jason Watkins). Com és d’esperar, tots ells fan un treball impecable, Olivia Colman donant un altre dels seus recitals en la seva contenció plena d’emoció, Helena Bonham Carter donant el contrapunt agredolç i humà, i l’enèsim personatge repel·lent de Tobias Menzies, que comença a estar encasellat, pel meu gust.

Una fotografia clàssica i distant segueix portant-nos de la mà per salons i habitacions de luxe, sense gens de vergonya a mostrar tot el que hi ha, però que es torna expressiva i íntima quan cal, per exemple al capítol sobre la tragèdia del poble d’Aberfan, un dels millors de la temporada sense cap mena de dubte, tant pel ritme i perícia a l’hora d’explicar el desastre com pel salt endavant en la interpretació de Colman, que personalment fins llavors no m’havia cridat l’atenció especialment i ens mostra com n’és de difícil interpretar una persona real que ha estat sempre portant una màscara, però que així i tot pot tenir diverses capes d’emocions, i els espectadors les hem de poder veure, perquè no oblidem que una de les apostes de The Crown és crear empatia amb una família dissenyada per a no crear cap mena de lligam amb els mortals, que vol ser un símbol i una institució per sobre de tot.

I és precisament en aquest intent que l’espectador estimi els personatges on la sèrie a vegades troba els seus obstacles. No ser una ciutadana anglesa súbdita de la corona em dóna una certa distància que pot tergiversar en alguns moments el missatge, però en certs moments sembla com si a algú de producció se li veiés el llautó, i els intents d’empatia esdevenen forçats i contradictoris. Efectivament, la sèrie brilla molt més relatant moments històrics i polítics, tal com passava en temporades anteriors, que desvetllant intrigues familiars que no suposen cap sorpresa i acaben en una redundància que ens vol convèncer d’un fet que no ens importa: que la família reial britànica té problemes i que tots ells pateixen molt a escala personal per haver de representar la corona. Els títols de crèdit ja ens ho anuncien, la corona pesa i es fa feixuga, sobretot quan no la demanes. Vet aquí que ens mostren un Charles que preferiria no ser l’hereu, que vol viure la vida d’una altra manera i que no s’entén amb la seva mare. Per no parlar de l’amargor de Margaret, qui sí que hagués volgut ser reina, o de Philip, condemnat a viure a l’ombra de la seva esposa, dues situacions ja àmpliament desenvolupades en temporades anteriors.

Sí, la sèrie fa un sublim recorregut per la història a través de la reialesa britànica i no podem deixar d’admirar-la només pel fet que una part del missatge no vagi amb nosaltres. L’únic problema de The Crown quan se centra massa en situacions personals és que demanar comprensió o fer sentir llàstima per uns personatges a qui la vida els ha tractat malament pel fet d’haver nascut en una família tan dura i plena d’obligacions, malgrat el luxe i les comoditats, obre una porta que no crec que la mateixa monarquia vulgui obrir: fer-los humans implica que perdin la seva condició d’institució, i és en aquest precís instant quan l’evidència cau pel seu propi pes, fent-los totalment innecessaris i obsolets.

Puntuacio

8

Sí, la sèrie fa un sublim recorregut per la història a través de la reialesa britànica i no podem deixar d’admirar-la només pel fet que una part del missatge no vagi amb nosaltres.

Títol
The Crown

Director
Peter Morgan

Actors
Olivia Colman, Tobias Menzies, Helena Bonham Carter, Josh O'Connor, Jason Watkins, Erin Doherty

On veure-la
Netflix

Un comentari a ‘The Crown’, el pes de la obsolescència

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.