MENU

16 desembre, 2019 Comentaris (0) Visualitzacions: 273 Cinema Col·lectiu Bob Merrick

Títol
Midway

Director
Roland Emmerich

Actors
Ed Skrein, Woody Harrelson, Patrick Wilson, Luke Evans, Aaron Eckhart, Nick Jonas, Mandy Moore, Dennis Quaid, Darren Criss, Luke Kleintank, Alexander Ludwig, Mark Rolston

On veure-la
Sales de cinema

Midway torna a ser un treball amb un argument lineal poblat de personatges plans, sense profunditat.

Puntuació

5,5

De ‘Stargate’ a ‘Midway’. Roland Emerich, el rei de clixé mastodòntic

Us parla el Col·lectiu Bob Merrick

L’estrena de Midway (Roland Emerich, 2019), film que recrea la batalla del mateix nom que va decantar la guerra del Pacífic, durant la Segona Guerra Mundial, és una oportunitat d’or per aprofundir en la personalitat i l’obra d’un director de cinema que ha aportat entreteniments mastodòntics, plens de clixés, pensats per devorar fins a l’extenuació bosses i bosses de crispetes: l’alemany Roland Emerich. I ho farem amb un post mastodòntic, com es mereix aquest director hiperbòlic i homèric.

Així que si no voleu seguir llegint vosaltres mateixos.

Roland Emerich és un director amb un cert sentit de la composició del plànol i narrativa, molt allunyat del sistema de rodatge de Michael Bay, un altre director també acostumat als deliris, però que es limita a tirar la càmera a l’aire i veure què passa, com molt bé apunta Narcís Mir. Emerich sap rodar millor que Bay, però, i igual que aquest, no té l’habilitat de saber construir personatges i arguments solvents, més enllà del clixé. Midway, doncs, no deixa de ser l’excusa per poder coreografiar grans batalles aèries, com ja va fer amb Independence Day (1996) i la seva continuació Resurgence (2016) o un episodi històric, com a El Patriota (2000). Midway torna a ser un treball amb un argument lineal poblat de personatges plans, sense profunditat. Però Emerich sap que tots aquests titelles de personatges, encara que alguns siguin actors solvents, estan al servei de la seva obra, un espectacle visual eixordador. I, en aquest sentit, Midway funciona. No és una proposta molt original, però si tenim en compte els precedents: Tora, Tora, Tora (Richard Fleischer, Kinji Fukasaku, Toshio Masuda 1970), un intent de mirar d’explicar l’atac a Pearl Harbor; l’avorrida La Batalla de Midway (Jack Smight, 1976), un d’aquells productes plens d’estrelles i produïda per The Mirich Corporation –algú recorda el surround sound– o, i ja més recent, Pearl Harbor (2001) de l’encara més previsible Michael Bay –per cert durant la projecció amb veterans que havien sobreviscut el bombardeig, aquests es preguntaven què estaven mirant–. Tots aquests són treballs molt lluny de l’oscaritzat documental The Battle of Midway (1942) de John Ford, al qual, per cert, li va caure una bomba al costat. Midway, tret d’un cert intent de rigor històric, com Tora, Tora, Tora –que era bastant gèlida– no aporta res, més enllà d’un entreteniment per desconnectar. Per definir-la d’alguna manera: és un gran espectacle visual, però sense l’ànima de William Wellman o Howard Hawks.

Però al col·lectiu sempre li ha fet gràcia aquest director, què voleu que us digui. Un dels nostres membres, Joan Capdevila, The Mànager, fa anys es va inventar una unitat, la Unitat Emerich o «mesura que quantifica les visualitzacions o aparicions de la bandera americana en un film o pel·lícula». I, el més curiós, és que estem davant d’un director alemany, nascut a Sturgart i que, pel que sembla, és més patrioter que els republicans del Tea Party. A ningú li pot passar per alt que els grans referents d’Emerich són els clàssics, sí, però el més gran dels clàssics vius, Steven Spielberg i el seu món, especialment aquell de la dècada prodigiosa dels 80, amb els cartells on es remarcava Steven Spielberg presenta; Emerich i, perquè no dir-ho, es fixa amb la forma que té de narrar el mestre, però no li arriba ni a la sola de la sabata, clar.

El col·lectiu coneix a Emerich amb El secreto de Joey (1987), un intent alemany de fer-se passar per una producció americana, copiant descaradament E.T. (Steven Spielberg, 1982) o Poltergeist (Tobe Hooper, 1982). Però el ridícul més espantós arriba amb El Secreto de los fantasmas (Ghost Chase, 1987), sense comentaris, si teniu valor, la mireu a Youtube. D’aquesta etapa, l’alemanya, gairebé ens quedaríem amb el seu primer film, El principio del Arca de Noé (1984), que per cert, no hem vist. En els seus inicis Emerihc ja vol apuntar alt partint del fantàstic.

El seu primer treball americà és la desigual Estación Luna 44 (Moon 44,1990), pura i entretinguda, si voleu, sèrie B, i molt millor que totes les anteriors, que ja és dir. Narcís Mir, el nostre excahierista preferit, li ve al cap aquest treball per parlar d’Emerich: «Per a mi Roland Emmerich sempre ha estat com aquell vi escumós de marca blanca. Que fresquet i amb un xic de gas entra bé i, fins i tot depèn de com, et pot proporcionar certa alegria. Però amb la mateixa força i intensitat que esclata en el moment de l’obertura s’esbrava ràpidament. La majoria dels seus films els acabes recordant de forma remota, quasi sense saber com, més per l’efervescència del moment que no pas per la seva qualitat. Ah!, i un últim apunt que mai li perdonaré: l’any 1984 tots volíem ser Tom Cody, el personatge de Michael Paré a Calles de fuego, però el 1990 quan Emmerich i Paré van coincidir a Moon 44 l’estrella de l’actor també es va acabar esbravant».

Arriba el moment de l’èxit amb el primer dels tres treballs que farien enlairar de manera exponencial la seva carrera: Soldado Universal (Universal Soldier, 1992), novament un pur entreteniment de sèrie B, també dins el fantàstic, però amb testosterona, acció, violència, frases molt dels anys 90 i moments impagables, com quan Andrew Scott (Dolph Lundgren, 1957) es fa un collaret d’orelles humanes; el segon: Stargate (1994), novament un treball de sèrie B, però que té l’habilitat d’aparentar més del que és i que, per cert, va donar peu –sense l’Emerich clar– a una magnífica i fundacional sèrie de televisió del mateix nom (1997-2007), que va tenir dos spin-off, Stargate Atlantis (2004-2009) i Stargate Univers (2009-2011), aquesta darrera ja més fosca, seguint les petjades de l’extraordinària Battlestar Galactica (2004-2010); finalment, la tercera, la joia de la corona d’aquesta etapa, el seu pinacle: Independence Day (1996), la més gran superproducció de sèrie B mai filmada; on per cert us podeu entretenir a aplicar la Unitat Emerich, de The Mànager. Després vindran dos treballs menors, el retorn impossible de Godzilla (1998), amb uns personatges que desitges que el monstre se’ls mengi d’una vegada perquè no són plans, no, són directament idiotes i El Patriota (2000), un episodi de la guerra, d’independència americana, que no és que el guió ja no s’aguanti, no, és que la mateixa ideologia que transmet és més que discutible.

Emerich, però, es redimeix i aprofita la seva experiència anterior, especialment la d’Independence Day, i estrena la modèlica El dia de mañana (The Day After Tomorrow, 2004), una meravella que, tot i els clixés, aquí ben tractats, es converteix en la gran pel·lícula de catàstrofes contemporània. Un treball on Emerich mostra els nord-americans creuant sense papers la frontera de Mèxic fugint de la tempesta, senzillament impagable. A Jordi Camps i Linnell, el primer bastard, aquest film li serveix per parlar precisament d’Emerich «A l’hora d’escollir el millor representant dels mestres de la destrucció ho tinc clar: mai Michael Bay i sempre per davant Roland Emmerich, per molts cops de pal que rebi (a diferència de l’altre farsant). L’alemany és un nen gran a qui encara li agraden les joguines. Tampoc, com la mainada, té mesura i quan s’anima sovint ho acaba espatllant tot. Però a un paio que es va avançar a la Greta Thunberg i ja va denunciar el canvi climàtic de forma contundent i premonitòria a la magistral El dia de demà, es mereix un respecte. El meu i espero que el vostre». Un respecte no massa compartit per Narcís Mir, perquè «per a mi té més respecte Michael Bay, bàsicament perquè no té vergonya. No fa discursos ni adoctrina, simplement tira la càmera a l’aire i a veure què passa. Si l’Emmerich denunciava el canvi climàtic amb El dia de mañana, Bay denunciava l’excés d’explotació del combustible al planeta amb Armageddon». Camps, però, no es queda gens curt i afirma lapidàriament: «Jo, per a Roland, no mato. Per a Bay, molt menys. Em partiria la cara per un Kubrick, Tarantino o per Spielberg. En tot cas, enfrontaria aquests dos màsters de la destrucció, Emerich i Bay, i estic segur que competirien per veure qui la té més grossa. Perdó, per qui la fa més grossa, la destrucció s’entén… Per pretensiositat, estic segur que l’innominable de Bay autoexplosionaria. Aleshores, jo m’aixecaria de la butaca i aplaudiria». El col·lectiu, dempeus, aplaudeix al gran metre Camps i Linnell, plorem d’emoció… volem que Bay exploti, clar.

Després vindran sense masses sorpreses, i sempre amb la mateixa parafernàlia, composició de plànols correctes, bona fotografia, excel·lent música i efectes especials desbordants, 10.000 BC (2008), sense comentaris, és més, algú recorda aquesta pel·lícula? Ja ens ho semblava, nosaltres, tampoc; 2012 (2009) un oportunista treball també de catàstrofes, si bé menor, si bé amb plànols de destrucció també magistrals, com l’onada que supera l’Everest, i que grata amb tot allò de la fi del món, a les portes de l’apocalipsi dels maies; Anonymous (2011) un artefacte d’època, amb grans recursos, on Emerich demostra que o no sap rodar ni una trista conversa o no té mesura, en necessitar per narrar-la no sé quants tràvelings; ja us dic, el mestre Ford l’hagués rodat amb només un pla seqüència, i tindria més emoció; després vindrà Stonewall (2015), on es vol tornar a posar seriós amb un tema de denúncia social dels anys 60 del segle passat, totalment oblidable. Segurament per això, i després d’aquest intent per prestigiar-se, estrena Assalt al poder (White House Down, 2013), un altre de focs artificials per recuperar el favor del públic. Arribem al nostre punt de partida, Midway, on fa esclatar la Santa Bàrbara, el millor que sap fer, buscant l’espectacularitat.

Estem davant d’un dels més grans directors de crispetes que ens ha donat el cinema actual, on la seva filmografia, com molt bé diu Narcís Mir, és efervescent, tot i que no deixa de tenir un notable sentit de l’espectacle –si Godzilla la mireu sense diàlegs, potser la suporteu–. David Costa, The Psycologist, explica que l’amic Freud ens va explicar que a l’inconscient hi trobem desitjos reprimits, que són l’expressió psíquica d’excitacions somàtiques o pulsions, generalment constituïts per desitjos infantils censurats o reprimits, que tendeixen a exercir una forta pressió sobre la consciència. Però per a mi, una de les coses més interessants d’aquesta teoria de Freud és que ens explica que l’energia de l’inconscient està regida pel principi del plaer, que s’oposa al principi de realitat. I és en aquest punt que connectem, empatitzem i perquè no, “ens excitem” fins i tot veient les pel·lícules de Roland Emmerich. Confesso que sovint en les seves produccions hi trobo aquest gaudir desmesurat, exagerat, catastròfic i tot un conjunt d’escenes i situacions impossibles. Fins i tot, un cop he sortit del cine el cos i l’inconscient se’m queden a gust. I avui en dia, sortir del cinema amb aquesta sensació és més econòmic que qualsevol altra teràpia.Ens queda un últim treball, el retorn de bona part dels personatges de la seva icònica Independence Day, en aquest cas Resurgence (2016).

Aquesta és una pel·lícula que es valora soleta amb tot el que hem escrit fins ara, però que Víctor González, The Professor, ens hi dóna un altre enfocament, en viure-la en primera persona: «Independence Day Resurgence es va estrenar el 20 de juny del 2016, amb una parafernàlia immensa als Estats Units. Aquell any, el 4 de juliol, amb els focs artificials de mil colors, llum i música eixordadora, em trobava precisament a Pittsburgh de viatge catàrtic. Des de l’estació de Greyhound de la ciutat, i amb la boca oberta, vaig poder veure el gran cartell del film d’Emerich rodejat de la brillant resplendor americana. Allà perdut, un dia després d’aquella visió, la realitat excelsa de la festa per la independència de la colònia anglesa, vella i insulsa, es va convertir en un malson. A tots els diaris, es parlava que aprofitant el soroll dels petards i el caos, un assassí havia matat d’un tret a un adolescent a Point State Park just davant de la imatge icònica de la Duquesne Incline, lloc meravellós on Adrian Lyne va rodar la molt gran Flashdance (1983)».

A Emerich la realitat, com veieu, no li importa, i quan intenta explicar-la, no en sap. És precisament quan vol jugar, quan vol distreure, quan vol fer esclatar-ho tot, quan vol ser efervescent, quan hi entrem una mica, per mirar, esbravar-nos i devorar crispetes.

I, fins aquí aquest post mastodòntic, que es podia fer més curt, segur, però que jo no seria un homenatge precisament a un director grandiloqüent, però buit, com l’Emerich.

Us ha parlat el Col·lectiu Bob Merrick, amb Narcís Mir, l’Excahierista; Jordi Camps i Linnell, el Primer Bastard; Joan Capdevila, The Mànaguer; Víctor Gonzàlez, The Professor, David Costa, The Psycologist, i qui us ha coordinat tot plegat, el gran Bob. Un plaer, com sempre.

Puntuacio

5,5

Midway torna a ser un treball amb un argument lineal poblat de personatges plans, sense profunditat.

Títol
Midway

Director
Roland Emmerich

Actors
Ed Skrein, Woody Harrelson, Patrick Wilson, Luke Evans, Aaron Eckhart, Nick Jonas, Mandy Moore, Dennis Quaid, Darren Criss, Luke Kleintank, Alexander Ludwig, Mark Rolston

On veure-la
Sales de cinema

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.