Després de mirar Visitor Q(2001) de l’estimat Takeshi Miike vaig assegurar que mai més veuria una pel·lícula tan fastigosa. I no era perquè me n’estaria, més aviat perquè creia que ningú s’atreviria a fer un film tan malaltís. Encara recordo, impossible oblidar-ho, el moment en el qual un dels protagonistes practica sexe amb un cadàver i creu que la dona morta s’excita perquè nota humit l’entrecuix, fins que s’adona que el que li surt del cos és la femta. En fi.  Que allò que pensava que no viuria mai més ha tornat a succeir. The Golden Glove de Fatih Akin fa regirar l’estómac més d’una vegada. Em sembla que pots espectadors acabaran el film en un cinema. A casa et pots anar distraient, ara vaig al lavabo a rentar-me la cara o la nevera a fer un glop d’aigua o a l’armariet de la cuina a fer-ne un de lleixiu, hi ha alternatives per anar dosificant la proposta del director turc. De fet, que tot plegat provoqui fàstic i et vinguin arcades és gràcies al gran treball interpretatiu i de la recreació ambiental de l’Alemanya dels anys 70 en un barri decadent habitat per persones alcohòliques, infectades de desídia i sense futur. Uns losers vintage, vaja.

The Golden Glove arriba a les pantalles amb el títol de El monstruo de St. Pauli, així tenim un petit ganxo a l’hora de triar anar al cinema o no. Val més que continueu llegint abans decidir. El monstre es deia Frinz Honka, un pobre desgraciat alcohòlic, més lleig que picar un pare, racista, homòfob, violent i amb una falta d’autoestima que només s’animava si s’emborratxa, s’emportava alguna dona a casa per maltractar-la, intentar penetrar-la per acabar matant-la en cas que les coses no sortissin com ell volia. Malauradament la història està basada en fets reals. Arrenca el film amb una demostració d’intencions clara, amb tres frases ja et presenten al fastigós d’en Frinz i amb un parell d’escenes et preparen per al que vindrà durant tot el film. Els cadàvers dels seus crims els va guardant en unes petites golfes a casa seva i la pudor, per molts pins olorosos que hi vagi posant, traspassa la pantalla i t’arriba als orificis nasals, fent que en alguns moments necessitis tapar-te, fins i tot el nas. Algú pot plantejar-se perquè s’han de fer films d’aquest tipus. A mi em sembla que ajuda a tenir una altra visió d’un país com Alemanya, d’una realitat que s’amaga i que, n’estic segur, es pot replicar en més d’una ciutat del nostre entorn. Aquests bars, farcits de persones amargades que només troben la pau i la seguretat en el cul d’una ampolla d’alcohol, estan a cada cantonada però no els mirem, hi passem de llarg o diem que és un ambient cultural que no fa cap mal. Ens hem acostumat a la porqueria que es desprèn de la droga legal més utilitzada per la població, normalment de classe social baixa, i per això necessitem que algú ens ho mostri de manera clara, potser massa i tot, en una pantalla de cinema. Curiós que es fa real quan ho veiem en una ficció.

Penseu que fa mesos que vaig veure el film i no sabia si fer-ne un post o no, però hi ha dos motius que m’han fet decidir. El primer és per la valentia dels distribuïdors de programar aquest film als cinemes del país durant el període nadalenc. El segon perquè com més temps passa del primer visionat més m’agrada la pel·lícula i no descarto tornar a veure-la al cinema. Recordo una actuació brutal de Jonas Dassler, el maquillatge i la transformació mereixen un reconeixement, i l’ambientació decadent de l’Hamburg dels anys setanta, que té reminiscències d’aquelles nits nocturnes que tant s’han mitificat de la mà de Rainer W. Fassbinder i seguidors, però que també tenien una cara fastigosa que mereix ser vista.