Us parla Bob Merrick

Star Wars: L’ascens de Sywalker (J.J. Abrams, 2019) tanca la tercera de les trilogies d’aquesta space opera que s’ha convertit en una de les més grans icones cinematogràfiques del segle XX i que, gràcies al seu creador, Geroge Lucas, va contribuir a fer evolucionar el marxandatge, la tecnologia i, en bona part, el mateix espectacle cinematogràfic. La darrera i última entrega de la gran saga de les famílies Sywalker i Palpatine és un espectacle de primer ordre, un divertiment visual i també emocional. No hem d’oblidar que Star Wars és una gran producció pensada per a mainada i adolescents. Un gran espectacle embolcallat amb un fons de tragèdia clàssica, que pren com a referència la Segona Guerra Mundial, les pel·lícules del Far West i les de capa i espasa. Malauradament, i en convertir-se en aquesta icona, se li exigeix més del que originalment volia oferir. A més, no oblidem que molts dels fans, aquells nens i nenes que van quedar meravellats quan van veure per primera vegada, i sense remasteritzacions, la que es coneix com Una nova esperança (George Lucas, 1977), ara afronten les noves entregues, i és lògic, amb altres ulls i no precisament d’infants o adolescents. La veuen des de la nostàlgia, des del record d’aquell gran moment que, i és evident, és irrepetible, en tots els sentits. Des de llavors, i amb l’evolució de la tècnica gràcies a Lucasfilm, els grans espectacles ja són aquí, amb monstruoses superproduccions que s’estrenen com xurros. Segurament per això ara, i en bona part, s’ha perdut aquest sentit de la meravella que va representar Star Wars, suposem que per sobreexposició o fartanera audiovisual.

Aquest darrer capítol, L’ascens de Sywlaker, té, doncs, tots i cadascun dels encerts de les pel·lícules que l’han precedit i, evidentment, també molts dels seus desencerts. Podem fer, i de fet, farem una anàlisi més acurat, però és de justícia dir que Star Wars XI és un grandíssim espectacle visual, amb moments magistrals; que compta amb un guió que no deixa descansar, trepidant i sense alts i baixos, i que ofereix finals per a les trames que hi havia obertes i ho fa prou dignament. La banda sonora de John Williams és realment magnífica, confeccionant una gran simfonia musical. La química entre Kylo Ren/Ben Solo (Adam Driver) i Rey (Daisy Ridley) torna a funcionar, igual que tots els secundaris, especialment el personatge de Poe Dameron (Oscar Issac) i els androides, tots. El rodatge no ha estat exempt de dificultats, com ara trobar la manera de mantenir el personatge de Leia Organa (Carrie Fisher), després que l’actriu morís durant el rodatge. El treball d’Abrams és ple d’homenatges a les pel·lícules anteriors, buscant tancar definitivament la gran saga de la família Sywalker. Però per fer-ho no tenia les mans lliures. No hem d’oblidar que Disney volia tancar-ho tot, i quan diem tot volem dir tot. Alguns li poden criticar aquestes referències constants a la saga, per allò del fan service, és cert. Però aquests moments ens han encantat. És igual que la crítica oficial i cahierista, com ja va fer el 1977, la torni a deixar verda. És igual, perquè tots aquells i aquelles que hem tornat a veure les lletres grogues que s’allunyen cap a l’infinit, i que tenim clar què és Star Wars, hem tornat a entrar dins d’aquesta galàxia llunyana, molt llunyana, amb la voluntat que la Força ens acompanyi, sempre. A més, i ara ja lliures del llegat dels Sywalker, Star Wars ha demostrat el seu potencial per seguir expandint-se amb la gran sèrie The Mandalorian (Jan Favreau, 2020), que demostra que el viatge continua amb extraordinària vitalitat i bons guions. Abrams ens ofereix un final, una aventura, un espectacle per gaudir, tenint clar que el que es pretén és entretenir amb uns personatges que ens han acompanyat al llarg de quatre dècades. La força ens acompanyarà, sempre.

I Déu es va vendre la seva galàxia. Un viatge de quatre dècades

Nota: conté notables espòilers

J.J. Abrams i el seu equip, no ho han tingut fàcil, gens. Primer per, i com ja hem dit, l’enorme càrrega de responsabilitat que comporta abordar un treball que és ja una icona, amb fans i crítics esperant per destrossar-la. Abrams tenia la responsabilitat, i això és rellevant, de tancar aquesta darrera trilogia, però tenia al seu davant un gran i irregular arc argumental que abraça nou pel·lícules i quaranta anys, entre la primera i la darrera estrena. Aquesta gran i llunyana galàxia que és Star Wars, i això Lucas ho ha tingut sempre clar, necessita un Déu que creï i coordini. Però Déu, el creador de tot plegat, George Lucas, quan va arribar a l’edat de la jubilació, es va vendre a la Disney tota la seva creació, tot el seu univers sencer. Per això, les dues primeres trilogies tenen coherència, en tenir només un únic creador. Un dels treballs que ho exemplifica, i que millor ha funcionat quant a qualitat, ha estat L’imperi contraataca (Irvin Kershner, 1980); és a dir, Lucas, exhaust del primer film –aquell que només es va dir Star Wars– demana al seu antic mestre de la universitat, Irvin Kershner, que li doni un cop de mà en la direcció. Així ell podria coordinar-ho tot. Però Lucas fa una cosa encara més intel·ligent, escriu l’argument, però dóna l’escriptura del guió a l’extraordinària Leigh Brackett, guionista i, també, escriptora de ciència-ficció. Entre els treballs cinematogràfics d’aquesta reputada guionista destaquen les col·laboracions amb Howard Hawks a El son etern (1946), Rio Bravo (1959), Hatari! (1962) i Rio Lobo (1970). Sense comentaris. Aquí veiem la gran habilitat com a productor de Lucas. No podia fer-ho millor, si tenia clar que el que volia era fer un gran western dins la seva space opera. Brackett malauradament mort poc després d’entregar el primer esborrany del guió, que finalitzarà Laurence Kasdan. Pell de gallina de pensar que hagués fet Brackett amb El retorn del Jedi (Richard Marquand, 1983) i, segurament, i ja és demanar molt, amb la primera trilogia, que s’inicia amb L’amenaça fantasma (1999) i segueix amb L’atac dels clons (2002) i La venjança dels Sith (2005).

Tot univers necessita, com defensem, un creador i aquest era en primera instància, ens agradi o no, George Lucas. Amb la trilogia central –si bé, la tercera pel·lícula és la més irregular– hi trobem aquesta coherència de la qual parlem. El mateix passa amb els episodis I, II i III. Lucas construeix una història, un argument si voleu, compacte; amb una trama que pot donar, si més no argumentalment, coherència a tot el conjunt. Però sense Leigh Brackett o, fins i tot sense Kasdan, és incapaç d’escriure en solitari un bon guió, de construir personatges ferms, més enllà de la caricatura, i de donar coherència a la mateixa evolució d’aquests. A diferència de Lucas, i a tall d’exemple, Abrams sap explicar-nos perquè Kylo Ren cau en el costat fosc i com, i de manera lògica, es redimeix; tot el contrari que del que va fer Lucas amb el personatge d’Annakin Sywalker (Hayden Christensen), que ni un bon actor com aquest jove canadenc podia arreglar. I és greu perquè falla amb personatge que ho desencadenarà tot. És cert que només es redimeix amb els darrers 35 minuts de La venjança dels Sith (2008), els quals ens donen una idea del que podia haver fet i no va fer. Lucas, segurament, ja no escolta a ningú, com va passar amb el retorn d’Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall (Steven Spielberg, 2008). Finalment, Lucas cansat de tot plegat i d’haver-se convertit en allò que no volia ser, un gran productor, deixa tot el seu univers en mans de Disney. La tesi del col·lectiu és que només Lucas podia acabar la seva obra. Només el creador podia explicar el final de la saga de la família Sywalker. I, malauradament, ens quedarem sense saber-ho.

I, què fa Disney? Doncs es carrega l’univers expandit, en bona part amb certa lògica, perquè aquest l’encotillava, ja que entra altres s’explica la història dels Sywalker milers d’anys en el futur. S’opta, doncs, per partir de zero. No és una mala solució, si ets el nou Déu de la Galàxia. La resta ja és sabut: encomana la primera de les pel·lícules, El despertar de la Força (2015), a J.J. Abrams, amb la instrucció que fabriqui un bon retorn; un film que acontenti els fans nous i els antics, que obri fronts nous per a les dues pel·lícules següents. És per això que només Abrams havia de tancar la nova trilogia, i aquesta és la nostra segona tesi. Abrams havia de ser el nom Déu de la galàxia. Però això, no passa. Ryan Johnson fa L’últim Jedi (2017), un treball irregular que porta els personatges per llocs diferents i que no satisfà del tot a molts, per diverses raons. També és veritat que dóna un gran final a Luke Skywalker i ofereix un producte molt entretingut Disney, conscient que aquesta pel·lícula, no és el que necessitava la seva franquícia, torna a buscar a Abrams perquè tanqui la saga. Aquest la reprèn deixant de banda bona part de les línies encetades per la seva antecessora. A més, la seva feina, el seu encàrrec, recordem, és tancar tots els arcs argumentals, a més d’acontentar els fans. Aquesta és, de fet, una feina gens menyspreable que ens serveix per defensar el què ha de fer per escriure el final d’aquesta gran tetralogia.

Joan Capdevila, The Manager, té la teoria que darrerament la crítica oficial –segurament buscant clics– opta per elevar a titular la part més negativa de les anàlisis de les pel·lícules. The Manager, que ha llegit moltes crítiques de L’ascens de Sywalker, es mostra sorprès que el titular, en recollir la part més negativa, no reflecteixi el que es diu a la mateixa crítica: “Sorprèn, i molt, perquè veus que els ha agradat, que han gaudit, però que, i és evident, troben coses que es podien fer millor, Però en canvi eleven a titular la part més negativa, en el que penso que ja és una tendència. Després de llegir la crítica penses: No senyor, aquest titular no reflecteix el que realment esteu dieu, m’esteu enganyat, perquè us ha agradat”.

L’ascens de Sywalker aconsegueix donar coherència a la darrera trilogia, connectar-la amb les sis pel·lícules anteriors, oferint un gran espectacle visual. Ens mostra el primer petó entre dues dones; es veu obligat a deixar de banda personatges que havien tingut rellevància a l’anterior film, com ara Rose Tico (Kelly Marie Tran) –si bé encara té espai per posar-ne algun de nou–; es dóna finalment la medalla a Chewaka; es recuperen personatges com Luke Sywalker (Mark Hamill), Han Solo (Harrisson Ford), Lando Calrissian (Billy Dee Williams) o el mateix l’emperador Palpatine, per bastir el final que busca i, de passada, encara que sigui de reüll, ens ensenyaran el temple Sith. Abrams també sap aprofitar la química entre Kylo Ren/Ben Solo –extraordinari actor– i Rey, impecable en el seu paper. Algú ha dit, com Xevi Avellí que aquesta pel·lícula té més fantasmes que Ghostbusters (Ivan Reitman, Paul Feig, Jason Reitman, 1984), però ens és igual, fan la seva funció per tancar-ho tot. I tot això, Abrams ho fa solucionant, entre altres problemes, la mort de Carrie Fisher en ple rodatge, el que suposo va condicionar la trama, i, a més, havent de deixar de banda bona part del plantejament d’El darrer Jedi. Fet això, Abrams ens ofereix referències constants a films anteriors, el que alguns veuen com una concessió al fan service, però que li serveix per donar més unitat al conjunt. Opta per recuperar l’imperi, que no ha marxat; les manipulacions de Palpatine, i, encara que sigui per uns segons, tornar-nos a un altre gran heroi, el gran supervivent a dues estrelles de la mort, Wedge Antilles (Denis Lawson); també podrem veure, encara que sigui poc, els Ewoks, la lluna d’Endor Bespin o l’antiga granja dels Sywalker, a Totooine. I, com a gran final, evidentment, una nova gran batalla, que és l’equivalent a l’Aston Martin d’en James Bond, i ningú s’escandalitza. És cert que el treball presenta problemes, i és lògic, vist el que havia de fer i com, finalment, ha optat per fer-ho. Però el film segueix sent un grandíssim espectacle i, pensem, una bona cloenda, si es tenen en compte molts d’aquests factors.

Aquesta pel·lícula, i no ho hem d’oblidar, ha d’oferir el gran desenllaç per a dues famílies, els Skywalker i els Palpatine, que han gravitat i marcat profundament tota la saga i el destí de la galàxia. La saga finalitza a Tattooine, on de fet va començar tot, amb dos sabres de llum, el de Luke i el de Leia i el seu fill Ben, enterrats a la sorra del desert, mentre Rey, la nena sense cognom, es fa seu el de Skywalker. La posta dels dos sols binaris, amb la silueta de Rey Sywalker, retallada en primer terme, amb el gran tema de la Força de Williams, ens ofereix aquest gran final que molts volíem i tanca més de quatre dècades d’un viatge que va transformar molt més del que ens pensem.

Recordeu, la força ens acompanyarà, sempre

Us ha parlat Bob Merrick, un bastard renegat, amb la col·laboració de Joan Capdevila, The Mànager i Xevi Avellí.