Us parla Bob Merrick.

La nova sèrie de la BBC, Dracula, que ens arriba de la mà dels extraordinaris guionistes britànics Mark Gatiss i Steven Moffat, responsables del retorn per la porta gran de Sherlock Holmes (Sherlock, 2010), i que es pot veure a Netflix, recupera aquest mite, el modernitza, el subverteix d’una manera que es mou entre la veneració pels clàssics i una manifesta voluntat d’adaptar-lo amb absoluta llibertat i transgressió, redefinint el valor que té la sang per aquest monstre. I no només, la sang, sinó la creu i la llum del sol. Un retorn espectacular pel que fa a concepte i que cal tenir-lo molt en compta a l’hora de situar-lo entre les millors versions del comte del principat de Valàquia, a Romania. El més curiós és que aquest personatge, excel·lentment interpretat per l’actor danès Claes Bang (1967), forma part del panteó dels immortals i, precisament en negar-se a morir o de ser oblidat, retorna una vegada i una altra, amb més o menys fortuna, això sí. Però sempre hi és, com els zombis. En tenim molts d’exemples que ens ho confirmen: del Nosferatu (1922), de Friedrich Wilhem Murnau, una obra mestra que va rodar sense tenir els drets per fer-ho; la teatral interpretació de la versió que va oferir Bela Lugosi el 1931 a les ordres del sempre pertorbador i elegant Tom Browning –que per cert, a diferència de la Murnau no adaptava la novel·la, sinó una versió teatral inspirada en l’homònima obra literària de l’irlandès Bram Stoker–; la magnífica i fundacional pel·lícula de la Hammer, dirigida per Terence Fischer el 1958, que donava al vampir unes connotacions sexuals i que va convertir en el gran Cristopher Lee (1922 – 2015) en un referent del comte, o el deliri visual de Francis Ford Coppola del 1992, que n’oferia una versió rabiosament romàtica. La proposta de Gatiss i Moffat és un nou exemple de com el personatge pot evolucionar de manera intel·ligent i coherent, per adaptar-se i transmutar-se; igual que ho fa el seu etern rival, Van Helsing, sempre adaptant-se per enfrontar-s’hi, més enllà del gènere.

Aquesta proposta de la BBC veu de les adaptacions més icòniques, però molt especialment de la primera adaptació de la Hammer i del Dracula de Lee. De la versió de Fischer pren un gran moment, que no podem avançar perquè és senzillament és deliciós, i la bestialitat a la qual pot arribar el personatge quan veu o olora sang –no hem d’oblidar que és gran ionqui–. A la vegada, agafa els moments més recordats de novel·la de Stroker i els reescriu per posar-los al dia, com la part del castell, a Transilvania; al vaixell Demeter, magistral pel que fa a concepció i transgressió, o l’escenari del penya-segat Whitby Abbey, a la costa North Yorkshire, amb les restes de l’abadia que va inspirar Stroker de fons. Aquesta vegada no estem davant ni d’un Dracula sexual, ni romàntic, sinó d’un ésser amb una set –animal, això sí– que s’acosta més a un gurmet amb necessitat de coneixent, però addicte a la fi. Tot això per apropar-nos a un personatge que és realment el mal encarnat. Gatiss i Moffat construeixen una personalitat que situa el Dracula a l’alçada de l’Hannibal Lecter, del qual un no deixa de sentir fascinació, tot i la repugnància dels actes i accions. La personalitat d’aquest Dracula es mou entre l’encant, la ironia, la manca absoluta d’escrúpols i una ironia pertorbadorament fascinant i cínica. I aquí és clau la interpretació de l’actor danès Claes Bang, que ens ofereix un Dracula que mai havíem vist i que fascina i molt.

Estem davant d’una minisèrie de tres episodis, si bé cadascun dura uns 80 minuts, que, en principi hauria de ser autoconclusiva. La direcció va agafant força a mesura que avança, segurament perquè compta amb tres directors que volen donar a cada episodi la seva personalitat, tot i que tenen coherència en el conjunt, a càrrec de Jonny Campell (In the Flesh 2013), Paul McGuigan (Les estrelles de cinema no moren a Liverpool, 2017) i Damon Thomas (The first men in the moon, 2010) –amb guió també de Mark Gatiss–. Una de les coses que ens ha cridat l’atenció és la producció: si bé és cert que és excel·lent, hi ha moments que, i segurament de manera volguda, sembla com una mica deixada o poc acabada. Fins i tot en això sorprèn. No es pot avançar més sense entrar en espòilers, però dir-vos que és una proposta recomanable, intel·ligent i que torna a dignificar el personatge després d’alguns despropòsits que s’ha fet darrerament. Només un petit detall: si bé el final és coherent amb el discurs, no deixa de ser una mica precipitat, per la qual cosa potser li falta aquell punt de perfecció. És a dir, tenien clar com acabar-la, però ho fan d’una manera una mica brusca, tot i que no deixa de ser poètica. Estem davant d’una sèrie per gaudir que ens ofereix un Dracula diferent, però que a la vegada explora altres camins amb intel·ligència.

La sang: biblioteca d’informació i vida

Conté notables espòilers

Una de les aportacions de la minisèrie de Dracula és com s’atura per reflexionar al voltant dels símbols que donen personalitat al vampir: l’addició a la sang, la creu i la llum del sol, que el pot destruir. Aquesta vegada no estem només davant d’una criatura, un monstre, que s’alimenta com un addicte enganxat a l’hemoglobina, que també. Aquesta vegada la sang és informació. Dracula quan beu absorbeix informació, més enllà de la necessitat incontrolable de beure-la. Com molt bé diu ell a la sèrie: «Ara en dieu descarregar dades». La sang, doncs, com a sistema de codificació. En absorbir la sang, Dracula pot accedir a records i coneixements, com per exemple l’idioma, el que ens explica la seva adaptabilitat a cada època –no hem d’oblidar que té cinc-cents anys–. «Sap, jo no acostumo a menjar bestiar. I quant a la sang sóc un expert. La sang és vida, la sang és testimoni. El testimoni de tots aquells que he destruït córrer per les meves venes», explica Dracula a Van Helsing. Aquest vampir selecciona les seves víctimes, tot i que quan cal també va al Buger King, clar. Per ell nosaltres som empolles d’una bodega i, com a bon gurmet, no se’n veurà qualsevol. Per això no té escrúpols, com nosaltres tampoc els tenim en obrir una bona ampolla de vi. Aquesta adaptabilitat permet als guionistes, amb un sorprenent gir, fer un salt fins als temps actuals, no només per modernitzar el personatge, sinó per explicar la versatilitat que li dóna la sang.

Aquest és una de les grans aportacions de la sèrie. I com a contrapunt per explicar-nos què és i representa aquest vampir, tenim a Van Helsing, el que ha estat el seu Moriarty, amb el qual dialoga. En aquesta proposta, i com no podia ser de cap altra manera, està representat per una dona, una monja que ha perdut la fe. Un personatge que l’actriu Dolly Wells (1971) s’encarrega de donar-li, a través de les èpoques, una gran personalitat. Els guionistes són extraordinàriament escrupolosos a l’hora de fer sortir a la majoria de personatges de la novel·la original, si bé amb altres connotacions i enfocaments, des de Jonathan Harker (John Hefferna), el doctorJack Seward (Matthew Beard), “Mina” Harker Murray (Morfydd Clark), Lucy Westenra (Lydia West), Quincey Morris (Phil Dunster), o el gran R. M. Renfield, que es reserva Marck Gatiss, i, finalment, un personatge, la comtessa Valeria, que no surt a la novel·la però que ha representat una sorpresa perquè està interpretat per Catherine Schell. Aquesta actriu, a banda de ser noia Bond, el col·lectiu la recorda perquè va ser Maya a Space 1999 (1975-1977)

No és el motiu d’aquest post parlar d’altres pel·lícules que s’han fet sobre Dracula, però sí que volem destacar treballs que ens poden servir per veure la seva evolució i, evidentment, els seus motius. En totes elles, però, la sang és només aliment, supervivència. Molt diferent d’aquest Dracula. Tenim en primer lloc, el Dracula de Terence Fisher, que el presenta com una animal que transmet una excitació sexual. La mossegada del vampir es converteix en un mecanisme per arribar a l’orgasme. El vampir de Fisher-Lee et mata, sí, però en aquest trànsit et recompensa amb el plaer i la posterior conversió en un no-mort. Tenim també el vampir en un marc romàntic. Aquí destacaríem dos treballs: l’oblidat i reivindicable Dracula (1979) de John Badham, amb un elegant Frank Langella –que no deixa de ser una adaptació de la versió teatral de Hamilton Deae i John L. Balderston– que explora la fascinació romàntica del personatge. Un romanticisme que no existeix a la novel·la original. El Dracula de Stroker, recordem, és directament repulsiu. I, finalment, l’aportació de Francis Ford Coppola, més que res per les possibilitats visuals que li permet la història i, també, el potencial que té adaptar-la des de la perspectiva d’una història d’amor. I un apunt final, la sèrie de 2013 on tenim un Dracula que arriba a Londres fent-se passar per un empresari nord-americà que afirma que vol portar la ciència moderna a la societat victoriana, però en realitat espera venjar-se de les persones que van arruïnar la seva vida segles enrere. No obstant això queda embadalit i enamorat de Mina Murray.

Gatiss i Moffat ens proposen per a la construcció del personatge una altra reflexió sobre el que representa la figura del no-mort. Estem davant d’una malaltia que, en infectar-te, et converteix en un ésser que no pot morir; és a dir, una criatura que va perdent la seva humanitat mentre la seva carn es va descomponent, perdent amb el temps la intel·ligència i, a la llarga, passant a ser un zombi. Es convertirà en un vampir, sí, però la seva carn s’anirà podrint, tot i que pot seguir transmetent la plaga. A Dracula tampoc l’interessa molt fer soroll. Per això les víctimes d’aquest Dracula no representen massa problemes perquè són directament enterrades i no sabrem mai que s’han convertit en uns no-morts. Extraordinària l’escena al cementiri entre Dracula i Lucy. Dracula vol companyia, però en ser l’únic que ha aconseguit mantenir l’aspecte i la intel·ligència, prova i investiga, amb més o menys fortuna, tenir una companya. És a dir, Dracula és el primer que, en ser infectat, aconsegueix sobreviure i convertir-se en un ésser clarament superior, especialment dins la cadena alimentària, i d’aquí la seva maledicció. Un altre punt rellevant és la por a la creu: «Com no vol que tingui por a la creu si m’he menjat pagesos atemorits per l’església. Ah! No sap quines ganes tinc de menjar-me un ateu».

Aquest enfocament de Gatiss i Moffat, no oblidem els mateixos responsables de reviure a Sherlock Holmes, fa que la sèrie sigui innovadora, però a la vegada compleixi amb la seva missió d’entretenir. Dracula és un producte que intenta incomodar més que atemorir, i ho fa amb elegància i amb la truculència justa, sempre apostant pels bons diàlegs i la construcció dels personatges per oferir-nos un entreteniment de primer ordre i també, si ho prefereixen, d’una controvertida modernitat.

Us ha parlat Bob Merrick, un bastard renegat.