Us parla Bob Merrick

The Mandalorian (Jan Favreau-David Filoni, 2019) ha ratificat amb la conclusió de la primera temporada –de vuit capítols–, que si les coses es fan bé des del principi, amb inventiva, comptant amb un bon guió i es treballa des de la qualitat i la coherència, el producte final ha de ser de primer ordre. Després ja és cosa de gustos, però el resultat és bo. Per això, el treball que han fet Jan Favreau i David Filoni –aquest darrer responsable de The Clon Wars i Rebels–, és un exemple d’aquesta màxima. S’ha de destacar The Mandalorian perquè és l’exemple que la tercera trilogia, la que tanca la saga dels Skywalker-Palpanine, la veiem clarament com a irregular, sense missatge –tret del vuitè episodi; sí aquell que agrada o s’odia–. I és que les comparacions a vegades fan mal i molt. Ha de quedar clar, però, que decepcions a banda, Star Wars no deixa de ser un espectacle de primer nivell i aquests darrers tres pel·lícules evidentment ho són. Però The Mandalorian ens demostra de manera lapidària que les coses es podien haver fet molt millor. Segurament per això pensem que aquesta sèrie de televisió estrenada a la plataforma Disney pot ser la clau de volta per enfocar, aquesta vegada bé, aquesta franquícia que és una icona mundial.

Disney, propietària de Lucas Film –ja saben, Déu (George Lucas) es va vendre tot el seu univers–, s’ha arriscat molt poc amb els tres darrers episodis que tanquen aquesta tetralogia. De fet, en trobar-se propietària de tot l’imperi Lucas, Disney no ha sabut realment per on agafar Star Wars. Hem de destacar que aquest gegant de l’oci que és Disney està vinculada amb la franquícia de Lucas a través dels seus parcs temàtics des de fa molts anys, on ha explotat espectacles basats amb Indiana Jones o la mateixa Star Wars. Però Disney no ha sabut mirar més enllà de guanyar els màxims de diners possibles. No ha arriscat res i, a la pràctica, ho ha espatllat tot. De fet, mai sabrem què podia haver donat de si amb tot el seu potencial el tancament d’aquesta saga que es va iniciar, i de manera visionària, el 1977.

Però, amb The Mandalorian es veu que Disney ha deixat més marge creador; segurament perquè, tot i que cara, era una producció per a televisió. Jan Favreau i David Filoni ho han aprofitat. La prova és que estem davant d’una sèrie amb l’ànima de Star Wars, que conté apassionants moments que faran brillar els ulls dels fans de tota la vida, però sense caure mai amb el fan service; tot al contrari aquests moments estan totalment integrat i amb coherència a l’argument. A més, i també és necessari destacar-ho, tota la sèrie pren com a model el western, però fent una aposta per oferir un producte actual; és a dir, pensant amb els espectadors d’avui i no només per acontentar fans nostàlgics, la majoria talibans, tot s’ha de dir. Així, com ja hem dit, els homenatges estan absolutament integrats. Presenta personatges que ja són icones; a banda de Mando, hi ha el gran encert del personatge sense nom conegut com a Baby Yoda, clau en l’evolució de l’arc argumental principal de The Mandalorian. Aquesta, de fet, no deixa de ser la història de dos orfes. En els darrers episodis veurem el que presumiblement serà el gran dolent, Moff Gideon, interpretat per Giancarlo Esposito.

L’encert de la sèrie és que tots els personatges estan realment ben treballats, fins i tot els secundaris. Hem de destacar la interpretació de Pedro Pascal, com a Mando, enfundat sempre amb el seu cas, aquest actor sap dotar de sentiment i humor amb un paper que no es veia des de Darth Vader –deixant fora en Boba Feett, que ha estat sempre secundari–. El robot assassí-cuidador IG-11, amb la veu de Rio Hadkford, es converteix un personatge clau en el desenvolupament de la trama; l’actriu Gina Carano, com a l’exsoldat Cara Dune, lleial fins al final i dos grandíssims veterans, Nick Nolte, com a l’entranyable Kuiil i, finalment, el retorn per la porta gran d’un magnífic Carl Weathers, com Greef Karga, el cap dels caça-recompenses. Ha estat meravellós recuperar l’Apollo Creed (Rocky II, III i IV), amb personatge que esperem que torni. Per cert, no us perdeu el cameo d’en Jan Favreau com el mandalorià Paz Vizla.

La història de The Mandalorian es va desplegant capítol rere capítol amb total coherència, sentit de l’acció i l’espectacle, sense insultar cap personatge, tot al contrari, amanyagant-los a tots. En aquest sentit no us podeu perdre el llarg diàleg entre dos soldats imperials, senzillament deliciós. Per arrodonir-ho, la producció ha cuidat el tractament visual, que és extraordinari –segurament per això cada episodi costa uns 15 milions de dòlars–. Recordem que l’acció ens situa uns cinc anys després de la caiguda de l’imperi. Per tant, es recupera aquell univers gastat i brut de la trilogia central. Però, i també és rellevant, retorna el missatge que sempre hi havia en les pel·lícules que va dirigir o produir George Lucas, en aquesta ocasió és l’honor, la lleialtat i l’amistat. En resum: “Aquest és camí”.

Us ha parlat Bob Merrick, un bastard renegat.