Us parla Bob Merrick.

L’enèsima adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de l’escriptora l’estatunidenca Louis May Alcott (1832-1888), Mujercitas (Little Women, Greta Gerwing, 2019), només es pot entendre si es té en compte que és un dels referents literaris d’aquest país; i, també, pels seus valors morals ja que és una història que permet fer una reflexió sobre la dona, el seu paper a la societat i la feina difícil per ser reconeguda. D’aquí que Mujercitas sigui un clàssic que cal reformular segons l’autor o autora que la revisi i el context en què s’adapti perquè permet moltes lectures que poden sorgir del potencial dramàtic que té.

La novel·la, el material original, ja trenca i enfronta les seves protagonistes amb el que seria l’estàndard de conducta de senyoretes. A través del personatge de la Jo, ens presenta el que es podria arribar a entendre com una revolució dels personatges femenins de la literatura d’aquella època, el 1860. És a dir, i un cop adaptada avui, ja no seria una novel·la de dones per a dones; sinó una novel·la protagonitzada majoritàriament per dones amb una història que és estimulant per a tothom ­–si més no, ho hauria de ser–. Una altra cosa és com s’adapta i el resultat final, del qual després parlarem.

Little Women, i per entendre’n les nombroses adaptacions, és una novel·la que ha format part dels llibres de lectura a moltes escoles dels Estats Units perquè, a banda dels valors literaris, arrela en la defensa de la individualitat, els valors de la família i el lligam amb la natura. Aquest seria el cas de Henry David Thoreau (1817-1862), un altre referent filosòfic i vital d’aquest país, de qui precisament l’autora va rebre lliçons quan era petita –molt recomanable el seu llibre Walden o la vida als boscos (1854)– o del totèmic Ralfh Waldo Emerson. Tots tres autors tenen un lligam amb la terra, amb el paisatge de Concord, al comtat de Middlesex (Massachussetts), on precisament Alcott i les seves germanes van passar la infantesa.

Novel·la embolcallada d’humor, tendresa, romanticisme i molt lligada a la natura, es va convertir ràpidament en tot un èxit. No estem davant d’una obra autobiogràfica, però sí d’un llibre de ficció en què l’autora per construir l’argument s’inspira en moltes de les vivències amb les seves germanes. Posteriorment va ampliar la saga amb Little Men; (1871), prenent com a model els seus nebots, i Jo’s Boys (1886), que tanca la trilogia de la família March. La seva extensa obra s’ha d’entendre, en bona part, per l’educació que va rebre dels seus pares, que eren transcendentalistes; aquest moviment nord-americà, entre religiós, filosòfic i literari, procurava estendre l’aplicació del pensament d’un déu interior, la significació del pensament intuïtiu i la crítica a una societat irreflexiva, treballant de manera compromesa per trobar una relació original amb l’univers. Per entendre Alcott: el que es diu ara uns progressistes que defensaven, a més, el sufragi de les dones i la fi de l’esclavitud.

La història se centra en la vida de les germanes March –Jo, Meg i Amy– a Nova Anglaterra, pels volts del 1860, en plena guerra civil. Amb un pare absent i una mare entregada a la comunitat. L’adaptació que ens proposa l’actriu i directora Greta Gerwing (1983) presenta notables problemes, si bé la meravellosa fotografia, la banda sonora i les ajustades interpretacions, fan que es deixi veure agradablement. Gerwing, que també és autora del guió, opta per saltar d’un costat a l’altre en el temps, com a mecanisme per poder centrar-se en temes presents al llibre, més que en la narrativa. Però aquest recurs és confús i, segurament, a més d’un el pot despistar. En altres moments –molt pocs, això sí– opta per trencar la quarta paret, amb els protagonistes, alguns de secundaris, parlant al públic. Aquests moments són totalment forçats, fet que encara pot provocar més desconcert. El problema de Mujercitas de Gerwing és d’estructura, de guió, perquè el missatge hi és. La directora ens demostra, però, el seu potencial, tot i aquest treball que, per irregular, no deixa de ser interessant. També li falta arribar a donar intensitat a alguns moments dramàtics, que no estan ben resolts, i que funcionaven molt millor en la versió en gloriós tecnicolor, rodada íntegrament en estudi que va dirigir Mervyn LeRoy el 1949. Amb tot, el relat es pot seguir i Gerwing, que ens va sorprendre espectacularment amb el seu debut amb Lady Bird (2017) –també protagonitzada per la meravellosa Saoirse Ronan (1994)– i que va ser nominada als Oscars a la millor pel·lícula i va acabar obtenint el Globus d’Or en aquesta categoria, ens demostra que s’ha de seguir el treball d’aquesta jove directora.

Cal apuntar que Gerwing és una declarada militant del moviment mumblecore. Per això, aquesta directora no pot deixar d’intentar coses més experimentals, com ara trencar la quarta paret, que en aquesta producció de gran format, i presentada des d’una narrativa clàssica, no s’integren bé. El mumblecore és un moviment cinematogràfic de caràcter independent iniciat als Estats Units a mitjans de la dècada del 2000 pensat per gent jove que volia obrir-se camí en la indústria substituint els pressupostos milionaris i les formes tradicionals per la imaginació, l’empenta, el treball cooperativista i els recursos alternatius. A l’Estat espanyol en tenim un exemple amb Todo está en el aire (David Ciurana i Ángel Penalva, 2006), estrenada i distribuïda per interent el 2010 i, ja més concretament a Catalunya, Parla’m d’en Paco (Joan Sanz Bartra, 2010).

Mujercitas és un treball lleuger que es deixa veure i que intenta, a través de la novel·la d’Alcott, explicar-nos una història de llibertat individual, des d’una perspectiva i valors una mica més actuals, sense deixar de banda la responsabilitat amb la societat i els moments que ens toca viure.

Us ha parlat Bob Merrick, un bastard renegat.