Arriba un moment a la vida que una sèrie es guanya la categoria de clàssic; li ha arribat l’hora a Ray Donovan (ShowTime).
Creada per Ann Biderman, es va estrenar el 2013 i enguany ha finalitzat la setena temporada. Durant aquests anys hem vist molts canvis dins la família Donovan, canvis realistes i possibles que no han afectat el guió ni el desenvolupament de la sèrie, sinó tot al contrari, l’han fet créixer modelant els personatges, madurant de manera lenta i segura les relacions familiars per arribar a un clímax immens en el darrer capítol: You’ll Never Walk Alone.
Pels que no heu vist la sèrie us en faré un parell d’apunts, sense espatllar la trama. L’argument se centra en una família, que viu a Los Angeles, formada per en Ray (Liev Shreiber), l’Abby (Paula Malcomson), els seus dos fills, Conor i Bridget. El pare treballa de solucionador de problemes de la gent rica, com si fos un Senyor Lobo amb classe. Li costa una mica controlar la mala llet, fet que li portarà una sèrie de problemes familiars i laborals, incrementats quan apareix a escena el seu pare, Mickey (John Voight), que acaba de sortir de la presó. El personatge de Mickey dona molt de joc durant les primeres temporades, personalment m’acaba cansant, sobretot en aquesta darrera, tot i que admeto que és un personatge imprescindible per a la sèrie. Per acabar de centrar el poti-poti familiar, hi hem de situar els tres germans d’en Ray i l’ombra allargada de les difuntes mare i germana, que ens acompanyaran durant tota la història.
En un inici Ray Donovan té molts paral·lelismes amb The Sopranos, salvant moltes distàncies, i posant el pare de família en una situació ben diferent, ja que en Ray no té tant de poder com en Tony. En el que sí que s’assemblen els dos protagonistes és en el camí que recorren durant tota la història, gestionant l’ansietat, lluitant per la família, intentant oblidar o arreglar el passat, lluitant pels fills (encara que no acabin d’agrair-ho), rebent ajuda psiquiàtrica i barallant-se amb qui sigui per aconseguir els objectius.
Mirant enrere, des de Los Angeles fins a New York, el periple de la família Donovan ha sigut intensa. Hem perdut personatges estimats, hem plorat, rigut, ens hem emocionat, hem renegat, hem gaudit i n’hem admirat molts. S’han enfrontat a l’Església, la màfia, el poder polític, utilitzant mètodes i recursos expeditius i, sovint, poc discrets. Haig de recordar que Ray Donovan és una sèrie valenta, s’atreveix a posar a escena temes que com l’abús sexual a menors, les conseqüències d’aquests abusos, les malalties cròniques, la mort, la pèrdua i, també, analitza les dinàmiques familiars, des d’una mirada violenta, dura i sense concessions. Tot això ben realitzat, més ben interpretat, amb aquella dosi d’emoció que se’ns clava al cor i fa que sigui recordada i admirada pels segles dels segles. Amén.
Com a sèrie clàssica, Ray Donovan hauria d’acabar de manera exemplar, de la mateixa manera que The Sopranos va deixar boca-badats als seguidors, alguns d’ells emprenyats i tot!. Aquesta setena temporada semblava que ens portaria fins un final èpic, desitjat. Però han preferit allargar una mica més la trama, qui sap si tornar-la a Los Angeles i fer-nos gaudir més de les tribulacions de la familia Donovan. You’ll never walk alone és el títol premonitori del darrer capítol, una hora mal contada de master-piece d’un bon guió de misteri, de com concloure una temporada que va arrencar amb un excés de mimetismes repetitius de les anteriors temporades però que a la meitat va canviar de marxa per fer-nos gaudir de valent en el tram final.
