Fa temps que anem dient a la casa dels bastards que Goliath és una gran sèrie. Si la primera ja ens va sorprendre gratament amb un excepcional Billy Bob Thorton, la segona ens va flipar, amb un assassí en sèrie ben salvatge però tranquil, i un final potser no del gust de tothom, una mica estirat, però no sense ser absolutament emocionant.

La tercera temporada ha sigut un tripi absolut. Tripi perquè veiem un Dennis Quaid passat de voltes i cantant amb els seus clons en un teatre la cancó romàntica The Rose i Billy Bob Thorton obsessionat amb objectes lisèrgics, imitant les millors escenes de Fear and Loathing in Las Vegas (1998). Aquesta barreja d’atmosfera opiàcia i el tema central de la guerra de l’aigua entre poderosos milionaris i la classe treballadora de Central Valley a California, converteixen el viatge d’episodi a episodi en un plaer absolut. I no diem res més sobre la trama.

A Goliathhi trobareu bojos eccèntrics como Beau Bridges fent el gran paper de Wheeler, un agricultor ric i poderós fora de mare però també ens deleitarem amb la Patty (Nina Arianda), actriu molt versàtil i amb molta energia a la pantalla, absolutament radiant, i amb un atractiu més que físic, de personalitat. Imprescindible.

Goliath té com a base l’aigua o una manca d’aigua que sempre ha patit el sud de Califòrnia, com altres zones del Mediterrani àrid, com Almeria, Israel, Sydney o Cape Town a Sud-àfrica. Si sou bons cinèfils anticahieristes –que crec que sí que ho sou– deveu haver notat que aquesta temporada té com a referència central l’obra mestra de Roman Polansky, Chinatown (1974), aquell gran film que parlava de la brutal guerra de l’aigua que van viure Los Angeles i San Diego els anys vint del segle XX.

Goliath us agradarà molt, és una d’aquelles sèries que va millorant a poc a poc, a mesura que passen les temporades, cosa que no es pot dir de moltes altres que provoquen cansament i narcolèpsia. N’esperem una quarta ben aviat, que bé que ens ho mereixem en aquests temps tan bojos que corren.