MENU

6 febrer, 2020 Comentaris (2) Visualitzacions: 652 Cinema Col·lectiu Bob Merrick

Nom
Kirk Douglas (Issur Daníelovitx Demski)

Data de naixement
9 de desembre de 1916

Films destacats
Spartacus, Paths of glory, Lust for Life...

On veure-la


Kirk Douglas ens ha deixat, és veritat. Però que quedi clar que ha marxat quan li ha donat la gana.

Kirk Douglas no ha mort, perquè tots som Espàrtac

Us parla Bob Merrick,

Issur Daníelovitx Demski (1916-2020), també conegut com a Kirk Douglas, ha estat un dels actors de caràcter més bons que ha donat el segle XX. Ha format part dels anys daurats dels estudis de Hollywood; es va enfrontar des del primer moment a la cacera de bruixes del senador Joseph McCarthy (1908-1957), i va donar al cinema, entre moltes altres aportacions, la que es considera la primera superproducció èpica amb un marcat rerefons social de la història del cinema, Espàrtac (1960). Abans de parlar més detingudament de Douglas, és de justícia que ens aturem en aquest film dirigit per Stanley Kubrick i produït pel mateix Douglas, perquè va servir, si més no, com a metàfora, per donar per acabada l’època fosca de les llistes negres del maccarthisme i és un exemple clar de la seva tenacitat i el seu caràcter indomable. Aquesta superproducció, a banda de la crítica social, va aportar una escena tremendament moderna per l’època i d’alt contingut sexual, quan el patrici Crassus, interpretat per Sir Laurence Olivier, intenta seduir el seu esclau personal, Antonnius, interpretat per Tony Curtis, enfrontant-lo a l’elecció d’escollir entre ostres i caragols, en el que seria una clara metàfora de la bisexualitat. L’escena no va passar la censura, naturalment, i es va haver d’esperar al 1991 per recuperar-la. A més, Douglas amb fermesa i convicció, va optar per acreditar el guionista a l’ombra del film, el gran Dalton Trumbo, que en aquella època encara formava part de les terribles llistes negres del maccarthisme. Aquesta superproducció, a més, va estarde posar el punt final a la seva incipient productora, Bryna, que prenia el nom de la seva mare. Es pot afirmar que Douglas amb el seu paper d’Espàrtac com a baluard, va derrotar les restes que havien sobreviscut del paranoic i alcohòlic senador. Ja ho sabeu, el mal sempre sobreviu el seu creador. Douglas no es va plegar, igual que Trumbo, en aquest context extraordinàriament complicat i terrorífic. De fet, qui segurament ha explicat més bé aquest període fosc és el gran, en tots els sentits, Orson Wells: «El que va ser dolent de l’esquerra americana durant el maccarthisme és que va trair per salvar les seves piscines». Sense comentaris, Orson, brillant com sempre.

Podem afirmar, doncs, que Douglas és el màxim exemple del que es considera una personalitat vital, però amb un notable punt d’egòlatra; terriblement actiu pel que fa a compromisos polítics d’esquerres, si bé no se’l pot considerar un activista; i un ferm defensor de la seva llibertat individual. De Douglas es pot dir tot això i segurament molt més, molt més, i sempre ens quedarem curts De petit li deien Issur i el seu pare era un drapaire. En aquest ambient, la seva mare, Bryna, solia explicar-li que els nens venen al món en una capseta d’or. I Douglas s’ho va creure, si bé no va ser fàcil triomfar perquè en la seva infància a penes va veure res més que ferralla i draps vells. Segurament per això ens va voler regalar una autobiografia, El fill del drapaire (1988) –la qual no deixa de tenir una més que notable càrrega eròtica, per no dir sexual–, que ens pot ajudar a definir aquesta personalitat extremament vital. De fet, el 1951, la seva primera esposa, Diana Douglas (1923-2015), amb qui va tenir dos fills, Michael (1944) i Joel (1947), li demanà el divorci a causa de les seves incomptables infidelitats, que, a més, eren públiques. No obstant això, sempre van mantenir excel·lents relacions amistoses. El 1954 es va casar amb Anne Buydens (1919), amb qui va tenir dos fills més, Peter (1955) i Eric (1958-2004).

Douglas, tot i treballar per la indústria, no s’hi va sotmetre mai, tot al contrari, va lluitar per la seva llibertat creativa. Va ser nominat a l’Oscar en tres ocasions, no el va guanyar mai, tret d’un d’honorífic que, per cert, i tractant-se de Douglas, no arregla res. Va ser descobridor de grans talents i protector d’altres, com ara Stanley Kubrick –que per cert, després de treballar amb Douglas a Espàrtac va jurar que no que es tornaria a sotmetre a cap estudi–; l’actriu italiana Elsa Martinelli, el director Edward Dmytryk o el ja mencionat Dalton Trumbo, que va passar arran de la cacera de bruixes de ser un dels guionistes més ben pagats a complir 11 mesos a la presó i haver d’escriure amb pseudònim. La filmografia de Kirk Douglas agafa més de 80 títols, la majoria dels quals ja formen part de la història del cinema. Però és rellevant destacar la seva tasca com a productor executiu, perquè ens va regalar una de les millors pel·lícules d’aventures, Els víkings (Richard Fleischer, 1958), que compta amb una extraordinària banda sonora de Mario Nascimbene; un al·legat contra la bogeria de la guerra, Camins de glòria (Stanley Kubrik, 1957); una advertència sobre un cop d’estat militar als Estats Units, Seven Days in May (John Frankenheimer, 1964); una fàbula sobre la recerca de la joventut amb la inquietant Seconds (Frankenheimer, 1966), amb una extraordinària interpretació d’un Rock Hudson en estat de gràcia; aquell western meravellós que és L’últim tren de Gun Hill (John Sturges, 1959) o un treball si bé menor, The Light at the Edge of the World (Kevin Billington, 1971), que el recordem més que res perquè es va rodar a Cadaqués. Douglas, però, ha continuat actiu fins al final. Les darreres produccions seves han estat la sèrie Cortés, protagonitzada per Javier Bardem, i l’anunciada Moctezuma, en què recupera un vell guió del gran Dalton Trumbo.

Les seves interpretacions com a actor sempre es van moure en un registre de personatges amb caràcter o torturats, aquí en teniu uns quants, i ens en deixem molts: el periodista sense escrúpols a El gran carnaval (Ace in the holeBilly Wilder 1951); el coronel Dax a Camins de glòria (Paths of Glory, 1957), en què se’ns mostra de manera esfereïdora i molt avançada per l’època la hipocresia de l’exèrcit i la lluita per ser honest; també el ja mencionat esclau Espàrtac (Spartacus, Stanley Kubrik, 1960), fet que com hem dit va donar al treball una lectura d’esquerres. Ho deixem aquí, perquè tampoc és el sentit d’aquest text. En tot cas, són molts papers, alguns de molt arriscats, i fins i tot sensibles, com el de Walter O’Neil a l’extraordinària L’estrany amor de Martha Ivers (Lewis Milestone,1946) o la de Randle McMurphy, a Algú va volar sobre el niu del cucut, tot i que la va fer sobre els escenaris. Malgrat que va ser un fracàs, el 1975 el seu fill, Michael Douglas, la va portar al cinema com a productor, i va seguir a partir d’aquí una extraordinària carrera com a actor i productor, fent honor al cognom Douglas.

Són molts, doncs, els grans personatges d’aquest actor, home liberal i compromès amb la seva feina; i, ves a saber, potser una mica també amb el món que li va tocar viure. Douglas ens recorda una mica el personatge de Jack Burns, aquell vaquer amant de la llibertat, esperit lliure que vivia la vida segons les seves conviccions, que va brodar a Los valientes andan solos (Lonely Are the Brave, David Miller 1962): ferm, valent, compromès i un xic a contracorrent. Vist amb perspectiva, un llegat com aquest ha d’anar més enllà d’un recordatori per la seva mort. Nosaltres, i tots aquells que ens acompanyin en aquesta aventura, que serà èpica i gloriosa, volem fer-li arribar un Oscar, però no un d’honorífic, aquest ja sabem que el té; sinó un de veritat per aquell meravellós Vicent van Gogh que ens va regalar el 1956 i que continua viu i amb tota la força postimpressionista del que és una interpretació extraordinàriament memorable. Una interpretació que és, a la pràctica, una síntesi de l’entrega que va demostrar en tots i cadascun dels papers que va fer fins al final de la seva última aparició davant les càmeres.

Kirk Douglas ens ha deixat, és veritat. Però que quedi clar que ha marxat quan li ha donat la gana.

Us ha parlat Bob Merrick.

Kirk Douglas ens ha deixat, és veritat. Però que quedi clar que ha marxat quan li ha donat la gana.

Nom
Kirk Douglas (Issur Daníelovitx Demski)

Data de naixement
9 de desembre de 1916

Films destacats
Spartacus, Paths of glory, Lust for Life...

On veure-la


2 comentaris to Kirk Douglas no ha mort, perquè tots som Espàrtac

  1. Joan ha dit:

    Molt ben escrit i informat. Quan jo era petit, Kirk Douglas era el meu heroi predilecte i no em perdia cap pel.lícula seva. No he compartit mai del tot l’admiració per l’Espàrtac perquè m’agrada molt la història i el verdader Espàrtac es va destapar com un verdader general i conqueridor que va arribar a amenaçar la ciutat de Roma i va construir un enorme mur defensiu al sud dela península, mentre que el film el presenta simplement com un esclau rebel. Per a mí, el seu film millor fou Lust for Life (el van Gogh). Diuen que ell mateix no el podia veure sense posar-se a plorar. No expliqueu que era jueu, nascut a la part central de l’estat de Nova York fill d’immigrants russos molt pobres que van patir discriminació. Potser això explica la seva posició generalment progressiva sobre el McCarthysme: ja en tenia prou de persecucions.

  2. […] de Robind Hood (Michael Curtiz-William Keighley, 1938); també per la seva pugna amb el gran Kirk Douglas (1916-2020) per veure qui es moria primer o sobrevivia, depèn de com es miri; l’odi […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.