Qui havia de dir que Damon Lindelof, algú capaç de petar-se amb la complicitat de Ridley Scott l’univers d’Alien, o de perpetrar un dels tancaments més dolents i més tramposos d’una sèrie ben plantejada i desenvolupada (sí, amics, em refereixo a Lost), signaria la digna continuació d’una de les millors novel·les gràfiques de la història. Una altra demostració que, durant la vida, sovint se’ns sorprèn més del que voldríem. Per exemple, quan arriba el mes de maig i hem de fer la declaració d’Hisenda, o jo què sé, quan se’ns obsequia amb un calamar gegant, sense tinta i amb prou capacitat per carregar-se milions de persones. De vegades, per sort, ens quedem amb un pam de nas de forma força més positiva. El que segur que no ens sorprendrà és que Alan Moore es cagui en tot, o que es faci el desentès perquè adaptin al mitjà audiovisual una de les seves joguines, fet que no ens hauria d’importar gens. També hauríem d’entendre que es troba en el seu dret, ja que les va crear ell, DC comics l’ha putejat moltíssim amb els drets i, alhora, cal tenir present el que va passar amb les versions cinematogràfiques de The League of Extraordinary Gentelmen o From Hell; dues representacions de la merda més absoluta. Tampoc cal menystenir el trauma que això va suposar per al seu fràgil ego. D’altra banda, al cap i a la fi, res del que he escrit, sorprenent o previsible, suposa una tragèdia, en tot cas són coses que passen (bé, això del calamar encara no em consta ha succeït).

I és que si per alguna cosa s’han caracteritzat les adaptacions a la pantalla gran de les obres de Moore és per la manca de respecte a la seva essència, mentre el seu treball es reconeix per la intenció clara i concisa de sacsejar amb la seva narració. Busca entretenir-nos, però alhora ens planteja reflexions importants. No hi ha lloc per a banalitats en la seva obra, i la fantasia, l’acció i l’aventura formen part d’un vehicle emprat per anar una mica més enllà i introduir en el lector la llavor que permeti un raonament respecte a allò que exposa tant de forma òbvia com subtil. «Home, però és que la pel·lícula de V for Vendetta ens diu que els totalitarismes són caca i la fidelitat del Watchmen de Zack Snyder…», em direu. I no, que sembleu novells, hòstia! L’adaptació de James McTeigue i les Wachowski és una exaltació soft i comercial de la socialdemocràcia basada en la relació d’un justicier amb una greu incontinència verbal i una secretària, en canvi, V era un terrorista anarquista, l’Evey era una puta i tots dos volien un món en flames per canviar-ho tot, no perquè un succedani de Pedro Sánchez o Pablo  Iglesias ens acabi governant a tots i continuar amb el cicle de la mateixa merda de sempre. Pel que fa a Watchmen, Snyder fa servir les vinyetes de storyboard, les buida de contingut, es concentra en les formes que Alan Moore volia parodiar sense entendre que eren una paròdia, i ni s’atreveix a representar l’apocalipsi amb un calamar gegant a New York exterminant una gran part de la població. En canvi Lindelof, no només es treu la xorra representant el cefalòpode en una escena retrospectiva, sinó que respecta la substància i l’estil del relat original a partir d’una història nova amb personatges nous, fent evolucionar a la vegada alguns dels clàssics del còmic, els quals formen part d’aquesta narració.

Pel que fa a aquesta primera temporada produïda per la plataforma HBO, es tracta d’una continuació de la novel·la gràfica 30 anys més tard, a la qual ret homenatge alhora que aprofita la mateixa estructura narrativa des del plantejament fins al desenllaç. Per tant, es planteja un relat amb una investigació criminal que desenvolupa una trama d’abast més important, mentre entre esdeveniments i flashbacks es construeixen personatges profunds i amb una marcada personalitat, per acabar en un darrer acte en què les sorpreses i els girs posen a lloc tots els elements que se’ns han plantejat durant el transcurs de la narració. Lindelof estira el fil de la novel·la gràfica d’Alan Moore amb un ritme pausat però de gradació ascendent, mostrant-nos de manera desordenada les peces d’un gran trencaclosques que acaba encaixant de manera gairebé perfecta, sense cagar-la com més d’una vegada ha fet, respectant l’essència de l’univers Watchmen i sent fidel al seu propi estil narratiu. Dels nou bons episodis de què consta la sèrie ens en regala tres o quatre de magistrals.

En referència al càsting principal, resulta destacable el treball interpretatiu de Regina King, que encarna Angela Abar/Sister Night, secundada per Wade Tillman/Looking Glass a qui dona vida Tim Blake Nelson i respecte a la qual gira la trama principal. Jeremy Irons broda un Adrian Veidt/Ozymandias hilarant, Jean Smart dona una nova volta a Laurie Blake/Silk Specter. Pe que fa als secundaris gaudim del luxe d’uns recuperats Don Johnson o Louise Gossette Jr., que amb la resta d’actors, conformen un repartiment molt sòlid i molt solvent. La BSO la composa Trent Reznor, que no fa un disc decent amb els Nine Inch Nails des de l’any 2000, juntament amb Atticus Ross. Aquí tots dos creen unes atmosferes musicals hipnòtiques que casen molt bé amb el clima que se’ns mostra durant el relat formant-ne part d’ell i imprimint el caràcter necessari a cada seqüència. A més, cal afegir un disseny de producció excel·lent i uns notables efectes especials i visuals.

En definitiva: ambientació neo-noir, investigació policial, Amèrica profunda, sectarisme, racisme, distòpia, paròdia de vigilants emmascarats, policies ocults rere antifaços, buròcrates policials amb caps d’ossos panda de peluix, clons, una científica vietnamita tarada i nou episodis que són un goig per als amants de la ficció de qualitat.  No us vull fotre excessivament la tabarra. Jo de vosaltres li donaria un cop d’ull amb paciència i, si pot ser, em llegiria abans la novel·la gràfica. Si us fa pal llegir o no teniu prou temps, mireu la pel·lícula. O passeu de tot i visioneu la sèrie directament, que no serà en cap cas una pèrdua de temps. Bé, si podeu llegir el còmic i suar de la pel·lícula millor. Que vagi de gust i fins aviat, companys.

PD: No he vist Leftlovers i me’n sento orgullós.