Uns parla Bob Merrick.

Los dos papas (Fernando Meirelles, 2019), que es pot veure a Netflix, ens permet reivindicar, encara que sigui de passada, aquells treballs que se sustenten fonamentalment en els diàlegs i el carisma dels seus actors, especialment s’hi ha química entre ells, com és el cas, acompanyats d’un una estimable realització. Una aposta que passa en aquest cas per ajuntar el grandíssim Jonathan Pryce (1947) i el roba plànols Anthony Hopkins (1937), com a secundari il·lustre i necessari, flanquejats per uns no menys excel·lents actors, la majoria argentins. La trama: la suposada amistat entre el cardenal Jorge Bergoglio (1936), ara papa Francesc, i Benedicte XVI (Joseph Ratzinger, 1927), que va protagonitzar la primera abdicació d’un Sant Pare des del 1415. La història es vol centrar especialment en una suposada trobada entre ells que ens ajudaria a entendre aquest tímid canvi que s’ha vist en aquest nou papa. Aquest supòsit permet al guionista, Anthony McCarten (1961), oferir-nos un relat apassionant que, més enllà de la realitat dels fets, ofereix a través de bons diàlegs, dos visons de l’església: una de monolítica, però que, i segons el guionista, acaba fent esforç de donar pas a una altra que mira al futur, transformadora i integradora.

Un film que sota la direcció de Fernando Meirelles, que combina encertadament el format documental amb el cinematogràfic, demostra com es pot fer un bon biopic, en aquest cas explicant un fragment clau de la vida d’aquests personatges. Però no ens enganyem, tot i el títol, Los dos papas, el protagonista és Jorge Bergoglio, perquè se’ns mostra el seu itinerari des que decideix entrar a formar part del sacerdoci amb vint-i-un; i la seva controvertida gestió com a provincial o cap dels jesuïtes durant la terrorífica dictadura (1976-1983) del general Jorge Rafael Videla (1925-2913). L’altre Papa, Benedicte XVI, tot i la importància que té en el film, es converteix en un secundari indispensable que permetrà desencadenar el viatge emocional de Bergoglio fins a ser investit Sant Pare. La confrontació entre aquests dos personatges ens vol, com hem dit, mostrar dues visions de l’Església Catòlica, una la conservadora i l’altra, la reformadora, aquella que no deixa de ser hereva del Concili Vaticà II. Magnífica, l’escena en la qual a Bergoglio, vestit de blanc com a Sant Pare i a punt de sortir a saludar a la plaça de Sant Pere, li donen una valuosa creu d’or i pedres precioses, que ell rebutja dient que prefereix la seva, per tot seguit oferir-li una capa vermella que també rebutja sentenciant que “s’ha acabat el Carnaval”. Deliciós.

No és l’objectiu d’aquest post analitzar la realitat o veracitat del que s’explica en aquest film. En tot cas, sí que volem deixar clar que no ens amaga en cap moment la més que controvertida gestió de Bergoglio durant la dictadura del general Videla. Bergoglio, extraordinàriament interpretat per Pryce, va ser acusat d’haver estat còmplice del segrest dels sacerdots jesuïtes Orlando Yorio i Francisco Jalics, el maig del 1976, per part dels militars argentins; així com el posterior càstig que va patir Bergoglio quan el van enviar a una remota població, transformació que va experimentar i que el va portar a entendre o definir com havia de ser el sacerdoci i la relació d’aquest amb la societat. Cal destacar que el 2013, el periodista italià Nello Scavo va publicar el llibre La lista de Bergoglio, prologat pel premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel, exculpant-lo i documentant com el cardenal va fer servir una llista de contactes per ajudar a fugir o amagar opositors de la dictadura militar argentina de forma discreta.

Un dels punts a favor de Los dos papas és que en cap moment se’ns presenta a Bergoglio com un superheroi, si bé és cert que vol ajudar a comprendre les seves accions i el sentiment de culpabilitat per aquell període. És rellevant dir que aquest no ha parlat mai d’aquest període, si més no públicament. També, i pel que fa a Benedicte XVI, un Hopkins que devora al mateix Ratzinger, es treu la pederàstia, però hi passa de puntetes. Al film, si bé queda clar que n’estava al cas –a la vida real, però, mai ha demanat perdó–, aquest tema serveix per confrontar els suposats pecats dels dos religiosos; en canvi, ni s’esmenta el passat de Ratzinguer vinculat al nazisme, ni s’aprofundeix en la trama dels papers del Vaticà. De fet tampoc bé al cas, perquè el gran protagonista és l’humil bisbe argentí, el primer Sant Pare de fora d’Europa des de la mort del Gregori II, el 741, i el primer castellanoparlant.

El guionista de Los dos papas és Anthony McCarten, autor dels llibrets de Bohemian Rhapsody (Brian Synger, 2018), per cert un altre biopic que interpreta la realitat dels fets per oferir-nos una experiència més enllà d’una biografia pulcra i realista del músic Fredy Mercury (1946-1991); El instante más oscuro (Joe Wright, 2017), un nou guió biogràfic, en aquest cas sobre la gestió de Winston Churchill durant els inicis de la Segona Guerra Mundial, i l’estimable Muerte de un superheroe (Ian Fitzgibbon, 2011), en aquest cas un guió basat en un llibre escrit per ell mateix Aquests treballs ens poden ajudar a entendre com ha enfocat aquest guió.

Salvant les distàncies, és remarcable veure com un bon guió i diàlegs permeten construir una història que té la sort de sustentar-se sobre aquests grans puntals de tot bon treball cinematogràfic. Un exemple del que diem seria La huella (Joseph L. Mankiewicz, 1972), adaptant una peça teatral d’Anthony Shaffer (1926). Los dos papas ens ofereix, doncs, una bona oportunitat de veure confrontats aquests grans actors que són Hopkins i Pryce amb un guió amb el qual poden lluir-se. El primer, Hopkins, i la seva capacitat de transformar-se –no oblidem que ha estat Nixon o Hitchcock– i, el segon, Pryce, amb una més que notable retirada física amb Bergoglio, ens dóna una lliçó de com una actuació mesurada i aparentment discreta -aquest era la manera de fer del gran Henry Fonda– permet construir un personatge ple de matisos.

Los dos papas, sota aquesta aparença de veritat –no oblidem que el treball diu que s’inspira en fets reals, alguns dels quals ni han passat mai, per cert–, és un producte de primer ordre, intel·ligent, divertit, dramàtic i molt ben realitzat. Insistim, poc importa si és real o no, perquè i més enllà de la seva temàtica religiosa, ens ofereix un treball compacte, ajudat per la direcció de Fernando Meirelles –que es va responsabilitzar de l’estimable El jardiner fidel (2005)–. Meirelles sap combinar imatges documentals amb fictícies seguint l’acció, explicar-nos-la sense interferir ni buscar excessius virtuosismes. Molt recomanable fins i tot per ateus, perquè el bon cinema i més enllà de les creences, només és això, cinema ben fet.

Us ha parlat Bob Merrick, un bastard renegat.