MENU

19 febrer, 2020 Comentaris (0) Visualitzacions: 378 Cinema Col·lectiu Bob Merrick

Títol
6 Underground

Director
Michael Bay

Actors
Ryan Reynolds, Mélanie Laurent, Dave Franco, Adria Arjona, Ben Hardy, Manuel García-Rulfo, Corey Hawkins, Lior Raz

On veure-la
Netflix

Al darrer film de Michael Bay li segueix succeint el que és habitual en el cinema del californià, hi manca ànima.

Puntuació

6

‘6 Underground’, o com fer sempre el mateix de sempre

Us parlen Ponç Trillas i David Costa en nom del Col·lectiu Bob Merrick.

El darrer treball de Michael Bay (1965), 6 en la sombra (2019), és una nova demostració, i molt clara, que aquest director fabrica literalment pel·lícules que resulten ser molt rendibles en taquilla i ofereixen un impressionat espectacle audiovisual. Els seus darrers treballs ho avalen: tota la saga de Transformes (5), Bad Boys (2), La Roca (1996), Armageddon (1998), Pearl Harbor (2001) o la trentena de pel·lícules en la que ha participat com a productor. Dit això, poca cosa es pot destacar d’aquesta pel·lícula. És un film molt entretingut, amb uns personatges que serveixen per anar encadenant escenes d’acció, que ofereix amb uns quinze minuts inicials espectaculars, absolutament marca de la casa –per devorar una bossa de crispetes sense compassió–, i, això sí, un guió que només existeix per servir a l’acció. Com molt bé apunta l’excahierista Narcís Mir: “Al darrer film de Michael Bay li segueix succeint el que és habitual en el cinema del californià, hi manca ànima. Cap dels personatges està ben dibuixat i no interessa el més mínim a l’espectador. Tot i això, Netflix ha estat hàbil en donar una gran bossa de petards al director perquè gaudeixi del seu Sant Joan particular. Els primers 15 minuts són espectaculars i de pas ens traslladen a un temps, els anys 90, on ens distreia més la parafernàlia que els bons guions”. Però ja se sap, instal·lar-se en la nostàlgia no és gens recomanable. Ponç Trillas, Loran Gris, assenyala que si bé és cert el que diu Mir sobre els anys 90, vol remarca que la majoria dels treballs d’acció d’aquesta dècada tampoc estaven molt ben rodats, més enllà de l’aparatositat.

I, el que apunta Mir sobre Netlix, és el que serveix a David Costa, The Psycologit, per obrir un debat rellevant, el canvi de paradigma dels blockbusters, o pel·lícules pensades per rebentar les taquilles. Fins ara, una producció com 6 Underground, i per lògica, d’haver-se estrenat directament a les sales comercials; però no ha estat així. Netflix ha produït un blockbuster per exhibir-lo directament en una plataforma en línia. Si ja es va modificar notablement la mateixa concepció de les sèries, estrenant temporades completes, ara ens podem trobar que les grans produccions poden perfectament deixar les sales comercials per estrenar-se directament a les llars. Un cas seria el darrer treball d’un director consagrat com Martin Scorsese, que ha estrenat El irlandés (2019) també a Netflix

Una manera de rodar l’acció: el Bayhem

Ponç Trillas ens ofereix tot seguit una lliçó magistral de com roda les escenes d’acció Michael Bay. Estem davant d’una manera de rodar, que el defineix i l’identifica com a creador, que es coneix com a Bayhem. I que és el Bayhem? És el nom col·loquial que ajunta el cognom del director amb la paraula anglesa “Mayhem”, que vol dir “Caos”. Aquest nou concepte serveix per destacar la qualitat més reconeixible del director: el bombàstic caòtic. Cal destacar que el Bayhem no és un sinònim de qualitat, perquè s’utilitza generalment com a etiqueta pejorativa cap al seu estil. I, evidentment, només entenent aquest concepte, el “Bayhem”, podem comprendre aquest director.

Bayhem consisteix a filmar una escena movent la càmera en l’eix contrari al de l’acció. Mentre es fa això es posen punts de referència de diferent escala en aquests plànols, que serviran per mostrar-nos la magnitud del que s’està veient. Un cop fet això, Bay opta per tallar-ho tot junt a un ritme prou accelerat perquè els nostres ulls ho puguin seguir, però el nostre cervell no ho pugui processar, ni descomprimir, com cal. Bay és el representant d’aquest estil, perquè el fa més gran que ningú. Però aquest director no es queda content amb aquests dos eixos contraris –un per la càmera i un altre per l’acció– i el que fa és posar-ne tants com pot; és més, no només posa un objecte per escala, sinó que en posa varis per representar diverses escales diferents. És a dir, fa més gros el que ja és gran i petit el que encara és més petit, per tallar-lo de manera que hi ha moments on no podem distingir que està passant i no podem distingir que és realment enorme o petit. Bay agafa aquest estil i l’extenua a més no poder. El pren d’altres superproduccions i directors i ho fa més gran. Però, sobretot, és canibalitza a si mateix, replicant el seu estil una i una altra vegada, fins que ha acabat guanyant-se aquesta etiqueta. El seu gran problema és que no sap fer res més. Bay no sembla ser capaç de contenir-se, no sap quan deixar respirar i es veu obligat a seguir encadenant els “grans moments”, fins al punt d’extenuar la seva audiència. Les seves pel·lícules que més funcionen ho fan per una repetició encadenada de l’efecte “Bayhem”, però clar, segurament és l’única cosa que volem veure, mentre ens cruspim crispetes i, segurament, deixem de pensar.

Michael Bay és, doncs, probablement el director que més s’identifica amb la paraula blockbuster, si Steven Spielberg no existís. Però al contrari que Spielberg, Michael Bay representa la faceta més fosca de les superproduccions de Hollywood; és a dir: aquella pel·lícula superficial que no només no convida a l’exploració sinó que perd tota substància i influència en el moment que s’acaba. Estaríem davant de films que només funcionen perquè són prou entretinguts i tenen uns valors de producció alts. Un cop dit això ens trobem amb un problema, si Michael Bay representa tot això, com és que ha aconseguit ser un dels directors més reconeixibles i amb més valor monetari de Hollywood? Molts crítics pretensiosos associen l’èxit de directors com Bay a la “ineptitud de les masses”; és a dir: Bay només funciona perquè hi ha gent lleugerament més beneita que ell que mira les seves pel·lícules. Penso que aquesta afirmació es falsa i es basa en el fet que aquests tipus de crític els agrada la idea d’estar en un terreny més elevat que la resta de públic, que gaudeix d’aquests films. Serien els que des del Col·lectiu Bob Merrick definim sempre com a cahieristes o Truffonians.

Bay funciona perquè el seu estil, el “Bayhem”, el posa en el lloc i moment adequat, al servei de construir escenes d’un espectacle i qualitat únics. El seu error, com a director, és que no sembla saber quan es donen aquests llocs i moments i, per tant, ho utilitza sempre. En una entrevista al New York Times, Bay parla de West Side Story (1962), que defineix com la seva pel·lícula preferida i una de les seves majors influències. Bay sap identificar clarament en aquest film de Jerome Robbins i Robert Wise el que és un bon plànol i una bona transició. Però, el problema bé quan Bay no pot raonar perquè ho són de bons, més enllà de dir que “són dinàmics”. Això ens demostra que té ulls per identificar-los i, a partir d’aquí, l’habilitat i pressupost per replicar-los. Però només ho sap fer a través del sistema de rodatge d’escenes d’acció amb el “Bayhem”.

Us han parlat Ponç Trillas, The Loran Gris; David Costa, The Psycologist, amb la col·laboració de Narcís Mir, l’excahierista Truffonià

Puntuacio

6

Al darrer film de Michael Bay li segueix succeint el que és habitual en el cinema del californià, hi manca ànima.

Títol
6 Underground

Director
Michael Bay

Actors
Ryan Reynolds, Mélanie Laurent, Dave Franco, Adria Arjona, Ben Hardy, Manuel García-Rulfo, Corey Hawkins, Lior Raz

On veure-la
Netflix

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.