Si alguna cosa sap fer bé Netflix, és el de produir sèries per maratonejar. Stranger Things, Maniac o The Umbrella Academy en són uns clars exemple. Després de passar per les mans de Steven Spielberg, Fox i Hulu, Netflix hi afegeix Locke & Key.
Basada en els còmics de Joe Hill i Gabriel Rodríguez, Locke & Key segueix a la família Locke: la mare Nina (Darby Stanchfield, Scandal), els adolescents Tyler (Connor Jessup, American Crime) i Kinsey (Emilia Jones, Ghostland), i al més petit, Bode (Jackson Robert Scott, It), que es muden a la casa familiar dels Locke, al fictici poble de Matheson, a Nova Anglaterra, després que el seu pare, Rendell Locke, fos assassinat. Un cop instal·lats a la gòtica casa ancestral dels Rendell, coneguda amb el nom de Key House, els nens comencen a descobrir una sèrie de claus màgiques que els permetran viatjar a qualsevol part del món, crear una manifestació física de la seva ment, convertir-se en fantasma, canviar d’aspecte… Però no estaran sols en la cerca d’aquestes claus. Dodge (Laysla De Oliveira, In the Tall Grass), un dimoni d’aspecte seductor, també buscarà les claus, sense importar-li a qui s’emporti per davant.
Locke & Key salta d’un gènere a l’altre, amb més o menys encert. Alguns cops és la investigació de l’assassinat de Rendell, d’altres és un drama d’una família profundament traumatitzada. Hi ha elements de drama d’adolescents sobre triangles amorosos, festes d’universitat i la manera d’encaixar en una nova escola, elements màgics i fantàstics. El fet que els creadors de la sèrie, Carlton Cuse (coguionista de Lost i Bates Motel), Meredith Averill (coguionista de The Haunting of Hill House) i Aron Eli Coleite (un dels guionistes de la sèrie Herois) s’hagin centrat més a donar protagonisme al drama dels seus protagonistes i s’hagin oblidat de la màgia, la fantasia, l’aventura i el suspens i terror que són propis del còmic, fa que aquest projecte sigui de fàcil digestió i de més fàcil oblidar. No m’entengueu malament. He vist els deu capítols de què consta la temporada d’una revolada, i mentre els veia, generalment, em distreien. Però crec que haurien d’haver aprofundit molt més en la part fosca de la història que no pas en les relacions amoroses de Kinsey o Tyler, o en voler fer que Bode, molt sovint, parli com un professor d’universitat de mitjana edat.
El punt fort de Locke & Key són les bones actuacions de Connor Jessup i Emilia Jones. Connor interpreta a un esportista d’hoquei molt sensible, que se sent responsable de la mort del seu pare, mentre que Emilia dóna vida a la seva germana introvertida que, utilitzant les claus, aconsegueix alliberar-se de les seves pors. Els dos germans transmeten una química familiar fantàstica. Per contra, els actors secundaris són una barreja d’estereotips que inclouen la noia dolenta, el noi nerd i la morena intel·ligent.
Locke & Key, tot i que en gran part se sent superficialment familiar, està prou ben produïda i hi ha suficients moments desconcertants i estranys per convertir-la en una sèrie interessant, o si més no, entretinguda. I amb diversos volums dels còmics, ja a les llibreries, tenen temps de solucionar els defectes.
