Per aquest bastard que us escriu és incomprensible que no hi hagi més gent que esperi amb fruïció que arribi el nou capítol de Curb Your Enthusiasm. No ho entenc. La sèrie de Larry David és sens dubte una de les millors, per no dir la millor, i més agosarades comèdies de la televisió dels últims temps. Fa tres setmanes s’ha estrenat la darrera temporada (la desena) i per tots els seus fidels defensors  ha estat una gran notícia. El nivell humorístic es manté i l’atreviment del seu creador augmenta. Una sèrie valenta que ningú s’hauria de perdre.

Vint anys després del seu primer episodi, Curb Your Enthusiasm torna amb una nova temporada d’aquesta proposta de ficció autobiogràfica que ens mostra un Larry David, ric, privilegiat i només preocupat per aspectes banals i infantils de la vida, alhora que ens planteja també un retrat sarcàstic de la vida d’aquest segment de la societat a Los Ángeles del món de l’espectacle.

La idea més interessant de la sèrie és que l’alter ego del cocreador de Seinfield, el que veiem en pantalla, no entén de la correcció i no imposa cap mena de barrera entre allò que pensa i allò que diu. Això li reporta innombrables problemes però el converteix, a ulls de l’espectador, en aquella persona que tots desitgem ser en algun moment i que no ho som per educació, cortesia o covardia. Ricky Gervais ho va dir un dia i ho subscric de pe a pa: la gran virtut de la sèrie és que Larry David s’atreveix a expressar malestars cap a la gent del seu entorn de la manera que mai nosaltres seríem capaços de fer i és per això que ens fascina. Una sèrie sense filtres i sense autocensures absurdes.

Si en la darrera temporada Larry va obrir una trama sobre l’integrisme religiós i la Fatwa que un líder islàmic va decretar contra ell, en aquesta decideix fer humor del moviment #meetoo, demostrant que no hi ha límits ni temes que no es puguin sotmetre a la sàtira. La temporada arranca amb aquesta trama de fons i amb mil de subtrames, algunes fins i tot ridícules però que et porten a riure a cor que vols com el tercer episodi i el joc cacofònic entre “Zaragoza i la visitación de Concepción Zarzal”.

A l’espera de l’aparició ja anunciada de John Hamm (Mad Men), els personatges secundaris habituals (Ted Danson, Richard Lewis o Richard Kind, Jeff Garlin, Susie Essman, J.B. Smoove o Cheryl Hines) estan brillant com de costum i complementen perfectament l’omnipresència de Larry.

En les primàries demòcrates sempre he tingut predilecció per Bernie Sanders, però ara ja no sé si vull que guanyi. Ho dic perquè Larry David és el seu imitador al Saturday Night Live i si aquest venerable senador acaba essent president dels Estats Units, és probable que la feina se li multipliqui a Larry i potser no tindria temps d’escriure els guions de l’onzena entrega de la sèrie. Si això passes seria un daltabaix, perquè almenys jo, necessito moltes dosis de Larry David.