Un grup de joves soldats lluiten per la llibertat del país, per millorar la vida de les persones, lluiten per valors universals, aquells amb els que tots hi estaríem d’acord, potser no coincidiríem amb els mitjans utilitzats. Aquest grup de nois i noies viuen al ben mig de les muntanyes colombianes, lluny de la civilització. La seva missió és mantenir amb vida a una doctora americana per la qui han demanat un rescat. El seu dia a dia és entrenament, disciplina, vida centrada a l’objectiu, un objectiu superior al personal i, fins i tot, al grup, tot gira al voltant de bé comunitari. Per poder alimentar-se un granger de la zona els hi deixa una vaca, anomenada Shakira, que els servirà per tenir llet durant una llarga temporada. La desídia de la rutina muntanyenca es trenca per la celebració del casament d’una parella del grup, l’alcohol fa l’efecte esperat i desemboca en un tràgic desenllaç (sobretot per la Shakira) que canviarà la vida dels protagonistes. El camí cap a la desintegració del grup i de les idees és el fil argumental de Monos, dirigida per Alejandro Landes, una de les sorpreses agradables del cinema sud-americà que arriba a casa nostra a comptagotes.

Si ens fixem en el procés de venda del producte per part de la distribuïdora (BTeam), que en definitiva és la primera interessada que la gent vagi al cinema, veiem que han creat el material audiovisual i de propaganda basant-se en el film de Francis Ford Coppola, Apocalypse Now (1979). El periple per l’Amazones de la colla de joves soldats té un gran paral·lelisme amb què fa el Capità Willard per arribar a trobar-se amb en Kurtz, segurament en l’objectiu del viatge és en el que difereixen els dos films. Monos explica, a més del canvi de la lluita social cap a la lluita individual, la degeneració del grup quan perd l’objectiu i s’ha d’anar reinventant sobre la marxa segons l’opinió del líder. Un dels referents clars del film és El Senyor de les Mosques, la novel·la de William Golding, fins i tot ens trobem el cap d’un porc, en aquest cas domèstic, clavat en una estaca i ple de mosques. El més interessant del film és com ens presenten a tots els personatges i anem veient l’evolució que fan per poder sobreviure, com ho fan per adaptar-se a l’entorn de manera ràpida per no ser eliminats pels mateixos companys. Quan tenen un enemic comú el grup s’ajunta, s’organitza, s’entén, però quan canvien la mirada i l’enemic està a dintre la desconfiança impera, fent cada vegada el grup més petit fins a la seva inevitable desaparició.

Landes aconsegueix crear un film incòmode, amb molta mobilitat, no hi ha aturador, l’acció no s’està quieta ni un segon, portant-nos des de l’alta muntanya a la jungla amazònica, amb uns canvis climàtics i emocionals que no ens deixen indiferent. Aquesta barreja d’imatges paisatgístiques de gran bellesa amb la violència inherent en qualsevol guerra i la visceralitat de la lluita reflectida en els cossos dels joves soldats, fabriquen un decorat complicat de digerir. Tinc la impressió que Monos és una d’aquelles pel·lícules que tindrà una lectura dicotòmica: t’agrada o no t’agrada, no hi trobarem grisos.