Guy Ritchie és un dels nostres, o almenys ho era fins que l’any passat va dirigir aquell Aladdin tan menyspreable i oblidable. Ja havia tingut una primera caiguda als inferns amb aquella inesperada –per mediocre–, Swept Away (Barridos por la marea). Després d’allò va ressorgir amb Revolver i RocknRolla, perquè el Ritchie que ens agrada és el de Snatch. Aladdin el podia haver defenestrat definitivament. Però ha arribat The Gentleman i ha tornat el meu Guy Ritchie. Quina sort i quin descans.

A The Gentlemen el director britànic torna al lloc d’on no havia haver marxat mai, els baixos fons londinencs, allà on viuen personatges hiperbòlics i estranys. Torna al seu espai amb una història coral, que recupera els diàlegs delirants, les el·lipsis amb plans encadenats, l’humor i la violència frontal. Definitivament l’hem recuperat.

El film el protagonitza Matthew Mcconaughey en el paper de Mickey Pearson, un gàngster americà establert a Anglaterra que vol vendre el seu negoci a un traficant jueu, un estrany i fascinant Jeremy Strong. A partir d’aquí la trama reuneix a diversos personatges, tots ells buscant allò que defineix a qualsevol mafiós, el benefici propi. El film recupera també els lluitadors de boxa, amb un esplèndid Colin Farrell en el paper d’entrenador de gimnàs de suburbi. Els porcs i els diamants tacats de sang també hi compareixen a tall d’autohomenatge. Moltes proves de la intencionalitat del director de tornar a la seva idea d’autor més reconeixible.

El film és també un interessant exercici d’estil narratiu. Una meta ficció fa avançar la trama. Una conversa, en forma de guió cinematogràfic, entre el detectiu Fletcher (Hugh Grant) i  Ray (Charlie Hunnam), mà dreta de Mickey Pearson, fa avançar la trama i en una memorable penúltima seqüència, el mateix Fletcher, intentarà vendre el guió que ha narrat a Miramax, la productora del la pel·lícula que estem veient.

The Gentlemen és una trama trepidant, una proposta atrevida de meta cinema i un retorn al bon camí. No l’abandonis Guy!