El passat diumenge es va clausurar als cinemes Girona de Barcelona la setena edició del Festival Americana, un festival que es consolida per la seva selecció de llargmetratges, curts i documentals premiats en festivals com Sundance, Tribeca o SXSW que, tot i la seva qualitat, no arribarien normalment a la cartellera generalista. Aquest any per primer cop, les pel·lícules seleccionades provenen de tot el territori nord-americà, no només dels EUA, amb cintes mexicanes i canadenques.

La inauguració es va fer un dimarts plujós, o calorós, o ventós, ara no recordo en quin instant fèiem la cua al meravellós cinema Phenomena, per tal de veure projectat el logotip d’enguany al seu ja famós teló vermell, mentre Xavier Lezcano i Josep Maria Machado ens explicaven plens d’il·lusió però també d’incertesa, quines serien les novetats del Festival, que ha acabat sent un èxit de públic, com no podia ser d’una altra manera. Després d’uns dies sopant dempeus, subratllant graelles i estripant paperetes per votar a la sortida, aquesta abnegada reportera us porta una petita selecció d’allò que ha vist aquests dies, amb l’esperança que no deixeu d’anar a Festivals, que n’hi ha molts i molt variats, per així poder veure una mica més enllà del que les modes i la indústria ens faciliten, que no és que sigui mala cosa, però a vegades ens tanca portes, quan el cinema que ha de fer és obrir-les, sobretot en aquests temps voluptuosos on semblaria que algú s’entesta que acluquem els ulls i pensem ben poc.

SAINT FRANCES

• País: Estats Units
• Direcció: Alex Thompson
• Guió: Kelly O’Sullivan
• Intèrprets: Kelly O’Sullivan, Ramona Edith-Williams, Lily Mojekwu

La pel·lícula encarregada d’obrir el festival va ser la premiada com a millor film de ficció segons el públic, i és que les seves dos protagonistes es van ficar tothom a la butxaca amb una petita història plena de grans veritats que ningú acostuma a explicar. Veure en una gran pantalla mares deprimides que no suporten el seu nadó, una dona decidint avortar sense fer-ne cap drama, o les temudes taques de la regla, és quelcom tan excepcional que reconforta quan es mostra per fi d’una manera tendra i quotidiana. Una nena, la seva cangur i dos mares lesbianes presenten un quadre inèdit però potent que mostrarà un dia a dia ple d’aprenentatges fruit de la relació que s’estableix entre elles. Com veieu, a la pel·lícula bàsicament hi surten dones, parlant entre elles de les seves inquietuds sense que sigui necessari que un home aparegui a la majoria de converses, fet que per si sol ja val la pena per ser inèdit i revolucionari. La pel·lícula trenca tòpics sobre la feminitat o la maternitat, des d’un punt de vista íntim però posant sobre la taula temes universals que sovint no acaben de tractar-se per ser considerats secundaris i de poc interès. Paradoxalment, ha rebut el Premi del públic a gairebé tots els festivals on s’ha presentat, fet que hauria de fer pensar als qui decideixen quins temes ens interessen i quins no. Tot i que cap al final perd una mica el to alternatiu per tornar-se més sentimental, la seva frescor i realisme la fan una de les millors del Festival.

MANO DE OBRA

• País: Mèxic
• Direcció: David Zonana
• Guió: David Zonana
• Intèrprets: Luis Alberti, Horacio Celestino, Hugo Mendoza

Òpera prima del seu creador, David Zonana, la pel·lícula parla d’una manera directa i provocativa sobre les tensions de classe, mostrant de forma brutal el contrast entre la manera com viuen els més desfavorits i aquells que se n’aprofiten. La mà d’obra que treballa en condicions precàries en la construcció d’una casa de luxe haurà de gestionar la mort d’un dels seus i les seves conseqüències, que acaben anant molt més enllà de la ira o la venjança, per tornar-se de forma inesperada en una reflexió sobre les dinàmiques socials i el paper de cadascú en la seva comunitat. Feta amb ben pocs mitjans i amb actors pràcticament amateurs, el film treu partit d’un discurs molt potent i un acabat visual cru i realista que el fan una de les joies inesperades de l’Americana, pel meu gust. Tal com anunciaven els organitzadors, destaca també el seu paral·lelisme amb un dels èxits de l’any passat, la premiada Parasite, per la seva reflexió social entorn d’una casa de luxe. Serà que el discurs de classe s’està fent cada vegada més necessari?

HONEY BOY

• País: Estats Units
• Direcció: Alma Har’el
• Guió: Shia LaBeouf
• Intèrprets: Noah Jupe, Shia LaBeouf, Lucas Hedge

Film pràcticament autobiogràfic, parla de la difícil relació entre un pare inadaptat i amb problemes d’addicció amb el seu fill que treballa com a actor des de nen. LaBeouf interpretant al seu pare, ens parla dels traumes no resolts de la seva infantesa i les conseqüències que tindrà com a adult. La narració comença de forma frenètica i trepidant amb un llenguatge que aconsegueix explicar en 4 escenes el que moltes cintes no podrien en dues hores. Llàstima que la història, amb un inici tan prometedor, acabi a poc a poc esdevenint un drama melancòlic i molt personal que, tot i ser d’una bellesa inqüestionable, acaba centrant-se massa en una petita part del que podria haver estat. Diàlegs dolorosos i grans interpretacions en un film irregular però de molta força, que possiblement acaba pecant justament d’allò que presumeix: de ser massa personal.

THE DEATH OF DICK LONG

• País: Estats Units
• Direcció: Daniel Scheinert
• Guió: Billy Chew
• Intèrprets: Michael Abbott Jr., Virginia Newcomb, Andre Hyland

Comèdia d’humor negre d’aquelles que fan riure de misèries humanes ocultes i de casualitats ben trobades. Amb un ball constant entre la comicitat i la tragèdia, la pel·lícula retrata la vida de tres amics a qui una nit boja se’ls escapa de les mans d’una manera inimaginable. Dues policies locals poc acostumades a investigar situacions complexes i la família del protagonista, seran víctimes col·laterals d’una trama absurda i esbojarrada, plena d’escenes hilarants i que juga amb un muntatge perfecte per a emfatitzar-les. Destaca una interpretació molt ben portada, que juga amb l’espectador a través de la tensió d’uns personatges aliens a les riallades que provoquen amb el seu patiment. Un guió brillant però políticament incorrecte que el fa difícil per al gran públic, la pel·lícula pot passar desapercebuda malgrat ser una de les millor acabades del Festival.

SORRY TO BOTHER YOU

• País: Estats Units
• Direcció: Boots Riley
• Guió: Boots Riley
• Intèrprets: Keith Stanfield, Tessa Thompson, Steven Yeun

Una altra comèdia esbojarrada i plena de moments absurds que barreja l’humor, la crítica social i el surrealisme de manera magistral. Un jove comença a treballar com a televenedor i es troba amb el dilema de ser ascendit en el moment que la resta de companys comença una protesta per les seves precàries condicions laborals. Empresaris sense escrúpols, una núvia artista i una posada en escena meravellosa completen el quadre. Destaca una visió del món en forma de faula plena de detalls que conformen una àcida crítica al capitalisme, els mitjans de comunicació i la societat cada vegada més absurda que ens ha tocat viure, parodiant els rols que molts de nosaltres adoptem en el nostre dia a dia i com reaccionem davant de les injustícies. A mesura que avança la pel·lícula, l’argument es torna cada vegada més delirant, per acabar en un desplegament hiperbòlic totalment increïble i potser massa difícil d’assimilar, tot i que s’agraeix l’originalitat. Una bona manera de demostrar que el riure no té per què ser complaent i que la crítica social no té per què ser decadent.

SEBERG

• País: Estats Units
• Direcció: Benedict Andrews
• Guió: Joe Shrapnel, Anna Waterhouse
• Intèrprets: Kristen Stewart, Jack O’Connell, Vince Vaughn

La pel·lícula escollida per a la petita cerimònia de clausura del Festival, ens parla de l’actriu Jean Seberg, qui a finals dels 60 es posà al punt de mira de l’FBI per la seva relació amb un activista del Black Power i a qui van acabar destrossant-li la carrera, sinó també la seva vida. La temàtica del film i la famosa actriu protagonista (Kristen Stewart) podrien haver donat per molt més, deixant la sensació que no s’ha acabat d’aprofitar el potencial ni de l’un ni de l’altra. Plena de primers plànols, el film es centra massa en el dolor de Seberg i en el seu trauma personal, només contraposada per un impostat dilema professional de l’agent de l’FBI que porta el cas. Malauradament, la història es deixa al tinter una anàlisi més profunda dels moments històrics que va viure Seberg o fins i tot del que la va moure a actuar com ho va fer. Amb una posada en escena i estètica impecables, la pel·lícula es queda atrapada en la seva dinàmica interna, sense acabar de ser el que podria haver sigut.