Podria donar la culpa al confinament pel COVID-19 però faltaria a la veritat, podria dir que no tenia més sèries per mirar però no us ho creuríeu. Per tant haig de confessar que jo també he pecat, vaig tenir un d’aquests Guilty Preasure, en el meu cas amb Coitus Interruptus inclòs. La primera temporada de Estoy Vivo (RTVE) em va enganxar, sobretot per la interpretació de Javier Gutiérrez, un actor que dona un plus a cada producte en el que treballa, perquè sempre et creus el paper que fa, actua amb naturalitat donant veracitat a tot el que passa, i en una sèrie amb tocs de ciència ficció té més mèrit encara. La segona va anar ja una mica pel pedregar, però mira encara s’aguantava pels pèls del Papuchi, però la tercera temporada ha estat un bunyol de magnituds gegantines. Us en faig un petit anàlisi.
Primera temporada de Estoy Vivo: Encara que tot plegat és un barrig-barreig dramàtic i policial sense excel·lir en cap de les dues vessants, es genera una connexió còsmica entre els personatges creant un ambient, a vegades tensional i d’altres divertit, que ajuden a fer passar els capítol de manera entretinguda. M’hi sobren els moments de enaltiment de la cultura peninsular, en la que el nouvingut de La Pasarela (una mena d’aeroport inter-mons) va descobrint els costums més Tipical Spanish. Efectes especials passables, bona trama policial i resolució final acceptable. Amb ganes de veure la continuació.
Segona temporada de Estoy Vivo: Com si es tractés d’un Stranger Things per adults es va embolicant la troca, de tal manera, que arriba un punt en el que no saps per on has d’anar. El paper del dolent (Santi Pons) és excel·lent i la part d’acció policial més que acceptable. Per contra la part dramàtica va repetint clixés anteriors amb escenes llargues i avorrides. Acaba tocant fons i amb poques ganes de seguir, però caic en l’error.
Tercera temporada de Estoy Vivo: Tots els despropòsits possibles d’una sèrie apareixen. Canvis d’actors i actrius amb un fluix gir argumental, escenes llarguíssimes repassant el passat amb situacions de vergonya aliena perquè saps perfectament què acabarà passant, tot i que ho vulguin post-posar. Només se salva l’aparició del personatge interpretat per Laia Manzanares, que al principi fa pujar el nivell però que, suposo que per mimetisme, s’acaba enganxant al carro de la mediocritat. Final patètic i quarta temporada a la vista. Jo segur que no m’hi reenganxo, o sí.. ves a saber.
[…] com La casa de papel o Estoy Vivo. Sembla que en qualsevol moment Javier Gutiérrez ha de dir “Me cago en mi puta vida”. Diria que fa un dels pitjors papers de la seva carrera, potser perquè estem acostumats a altres […]