La pel·lícula guanya premis a Toronto, a Sitges, s’estrena fugaçment als cinemes estatals i ara que Netflix l’ha incorporat al seu catàleg en parlem a Els Bastards. Anem així de sobrats. Fem el que ens dóna la gana. El Hoyo, debut cinematogràfic del director Galder Gaztelu-Urrutia, convida a l’espectador a participar en un joc enigmàtic, molt adient pel confinament actual. El protagonista, interpretat per Ivan Massagué, desperta en una cel·la amplia, sense finestres, amb un forat al mig que comunica totes les estades, tant superiors com inferiors. Quan desperta veu que està acompanyat per un senyor gran que ja porta uns mesos d’experiència en “El Hoyo” i que li va explicant el funcionament de l’edifici. De fet és ben senzill. En el primer pis, el zero, preparen el menjar per totes les persones internades, les col·loquen en una taula que es va desplaçant des de la cel·la número u fins a les profunditats. A cada pis els dos habitants tenen uns minuts per menjar tot allò que vulguin. Si cadascú menges el necessari per sobreviure n’hi hauria suficient per a tothom, però la gola dels primers farà morir de gana als últims. Els presoners, o voluntaris ja ho anirem veient, van canviant de nivell aleatòriament cada mes. A partir d’aquí un munt d’enigmes: Que hi fa la gent allà tancada? Quin objectiu té l’edifici? Qui són l’administració, els que manen? Moltes d’aquestes preguntes no tindran resposta, però el que sí que ens regalaran seran un munt de reflexions, aquí en teniu algunes.
Pels que hi busqueu algun paral·lelisme amb Snowpiercer (Bong Joon Ho, 2013) cal dir que hi ha una diferència essencial, els protagonistes del tren anaven de darrere cap a davant, canviant de nivell social a cada vagó. A El Hoyo només hi ha pobres, perdedors buscant una oportunitat, no hi ha cap nivell en el qual hi hagi persones riques, amb poder. A l’edifici només pots anar de mal en pitjor i gaudir de la bona vida durant un temps efímer, com la classe mitjana-baixa, vaja. No veiem en cap moment la gent de les classes socials altes, no apareixen per enlloc, no sabem ni on son.
A alguns també us sonarà a Cube (Vicenzo Natali, 1997) i potser sí que s’assemblen bastant, si més no en un inici i perquè tenen com a eix comú la violència, tant la de les cel·les amb les normes concretes i específiques, com la que es genera entre els habitants quan veuen en perill la seva vida. En cap de les dues estalvien la sang, un element essencial en les pel·lícules de gènere que pot fer girar la mirada a alguns dels espectadors habituals de Netflix i que faran xalar de valent als quatre friquis confinats amb ganes de sang!
Doncs ja sabeu, amics bastards, per aquests dies de confinament va bé posar un mica de violència controlada a les nostres vides, per això el cinema de terror i d’acció ens va perfecte per dies com aquests. El Hoyo us farà passar una bona estona i després en podreu parlar, conversar, reflexionar. Per cert, compleix la premissa del gos*.
*Quan en una pel·lícula mor el gos, la pel·lícula és bona.