La desaparició d’una adolescent serveix de punt de partida en aquest spin-off de l’exitosa Those Who Kill (2011), i que pot veure’s sense haver vist l’anterior.
Darkness: Those Who Kill no té pràcticament res de nou, almenys al començament. Una jove segrestada. Un policia, Jan Michelsen, que s’involucra a fons en el cas. A la jove desapareguda se n’hi van afegint més i més fins que la policia comença a sospitar que estan perseguint un assassí en sèrie. Per tal d’ajudar-los en el perfil psicològic, convencen la psiquiatra Louise Bergstein perquè col·labori amb ells. Louise és una psiquiatra especialitzada a tractar amb dones que han estat víctimes d’abusos i, igual que en Jan, acabarà obsessionada a trobar el culpable.
Durant els vuit capítols d’aquesta primera temporada, Darkness ens endinsa en la investigació. La sèrie prefereix estalviar-nos la tasca de saber qui és l’assassí per centrar-se en el seu passat i les raons per les quals actua així. Un passat ple d’abusos físics i psicològics, de solitud, d’abandonament, que se’ns presenten a través de flashbacks al començament de cada capítol. Darkness és capaç de mantenir la tensió i saber jugar amb els ingredients del gènere i es reserva sorpreses i girs per captar la nostra atenció i mantenir-nos atents.
Tampoc vol aprofitar els paisatges com a element diferenciador, típic en produccions nòrdiques. Prefereix centrar-se en la psicologia dels personatges, ja sigui en la dels investigadors com en la del segrestador. En el cas dels primers, en Jan creu que no ha fet prou, ni pel que fa a la investigació del segrest ni respecte a la seva vida personal. Per la seva part, la Louise ha passat de ser una criminòloga de prestigi a viure amagada, en una feina menys mediàtica. Les conseqüències de la seva feina a Londres han marcat la seva vida i, incorporant-se a la investigació, creu que pot redimir els errors del passat. La sèrie explota la falsedat i la hipocresia de la societat escandinava, mostrant una societat que no és tan perfecta i que amaga molts secrets.
ATENCIÓ ESPÒILER: Però no tot és fantàstic a Darkness. Si bé els primers cinc capítols estan molt bé i et fan entrar de cap a la sèrie, al tram final hi ha escenes del tot inversemblants, com ara que l’assassí, sabent que el busca la policia, no se li ocorre res més que segrestar-ne un per, només, demanar-li que li torni un vestit. O bé la que la Stine, després de reconèixer el seu rol en tota la història, sigui capaç d’escapar-se tan fàcilment de la policia per emprendre una croada personal de venjança contra la seva família. Una altra cosa que no m’ha acabat de convèncer d’aquesta temporada és la praella protagonista. No em refereixo a les seves interpretacions, que tampoc són res de l’altre món. Més aviat a la falta de química entre ells dos. Tampoc demano una relació com la de Mulder i Scully de X-Files, però és que a Darkness en Jan i la Louise no en tenen gens.
Per tot això, Darkness: Those Who Kill m’ha semblat una sèrie dura, arriscada, però que no sé per quin motiu, al tram final, perd el rumb i passa a ser una sèrie entretinguda, que no és poca cosa.
