Fa anys que una part dels Bastards –no tots, això ho hem de dir– està frontalment en contra dels remakes de la iconografia cinematogràfica dels anys setanta i vuitanta, que només fan que empitjorar els personatges i històries d’aquesta època, amb un embolcall digital que intenta amagar les mancances d’una trama insípida bastant penosa, i el pitjor és que tot això segueix, sobretot a Hollywood, desesperat per no poder competir amb les sèries de televisió del centenar de plataformes que habiten a la galàxia sideral.

Un drama.

Ara les germanes Soska –de quie sempre he sigut un fan incondicional (mireu l´entrevista que els hi vaig fer aquí)– s’han atrevit a tocar un tòtem canadenc, David Cronenberg, i el seu primer llargmetratge, Rabid, de 1977, i que ara fa tot just 43 anys, que es diu poc; tota una vida, i la mitjana d’edat dels Bastards, vaja. Per si encara dubtàveu.

Rabid –la del 1977– tocava temes escabrosos, posant sobre la taula la sida abans que existís, el vampirisme del submón de les drogues, la temàtica pandèmica del virus (sí, com ara amb el famós corona, que acabarà amb tots nosaltres si segueix així), l’explotació sexual més escabrosa i un art trash amb l’arquitectura del brutalisme i un simbolisme freudià amb tocs canadencs que només el mestre Cronenberg podia barrejar amb mestria.

Un tòtem.

Les Soska han anat creant expectatives del seu remake a les xarxes socials (Facebook, Twitter, Instagram), enlluernant els seus potencials seguidors, i aquesta part ha estat molt bé, ja que molts ens esperàvem el subgènere que s’estila molt ara, principalment basat a agafar un títol d’èxit dels vuitanta (Indiana Jones, Back to the Future, Friday the 13th, The Thing, Halloween, etc.), buidar-lo de contingut i posar una història simple amb picades d’ullet a l’original per quedar bé.

Aquell film que David Cronenberg va fer no n’ha sortit ben parat –em dol dir-ho–, ja que les germanes Soska (que són bones quan es dediquen al seu tema, que és bàsicament la destrucció del cos a través de la cirurgia estètica i l’obsessió per la bellesa) punxen ara, i molt, amb una història que canvia la de l’original, però que no aporta res i es queda a la superfície. No podem fer-hi més.

I és el que dic jo. Si voleu remakes, dirigiu-vos sempre a John Carptenter, que va millorar el The Thing from Another World (1951), de Howard Hawks. I compteu amb els dits de les mans i dels peus –com segurament diria Quentin Tarantino– el cinema de qualitat que ens queda a la graella cinematogràfica actual, que no és gaire, la veritat.