Un autobús brut i amb traces de sang per una carretera estreta i boirosa, uns passatgers que hi entren sense saber on van. Així comença Bloodride, amb una introducció semblant a tots els episodis, estil clàssic Creepshow o Tales from the Crypt, molt familiar i proper per als amants del terror.

Bloodride ha sigut una de les meves opcions personals d’espectador bastard durant aquests dies, a part de veure cinema de vampirs de la Universal i de la Hammer, Miami Vice (la sèrie dels vuitanta), films amb virus com The Andromeda Strain (1971), westerns de tota mena, artefactes de terror espanyol increïblement bons dels anys setanta i vuitanta o repassar Els Soprano (que és com una gran novel·la de Balzac).

Bloodride (títol original, Blodtur) és una sèrie noruega i ja us puc dir ara que els noruecs són rars com pocs, tot i que dels escandinaus són els més simpàtics, i també els més rics, amb un país meravellós ple de bellesa natural i gas i petroli per donar i vendre. Són austers, relativament oberts, si els comparem amb la resta d’escandinaus, i molt pràctics i tranquils. Antologia d’horror mòrbida amb tocs d’humor, la sèrie toca elements de la vida social moderna noruega amb pinzellades de terror fantasmal, amb molta violència i sang i pocs efectes especials, ingredients de per si molt bons i que hem de tenir en compte.

Els espectadors que poden i volen llegir entre línies descobreixen de sobte com el noruec –per cert, m’agrada molt la bandera, em recorda l’estació Thule de The Thing–  és una persona que ja ho té tot a la vida (família, vacances, bona feina i un estat del benestar fabulós) vol sortir d’aquesta monotonia pseudocapitalista a través d’una muntanya russa de por incerta, nostàlgia potser pel viking violent i famèlic, temps immemorables de sacrifici i duresa escandinava implacable.

Bloodride fa en un episodi de quaranta minuts molt més que dues temporades senceres d’American Horror Story amb les històries tancades. Es nota que no volen perdre el temps ni fer perdre el de l’espectador encara que estigui confinat a casa; és una espècie de Twilight Zone dels nostres temps però molt més bona que la nova Twilight Zone de la cadena CBS, una altra pèrdua de temps per als ulls i per a tota mena de sentits.

Res més per part meva, nois i noies. A part de voler que pugeu a l’autobus de Bloodride amb mi, espero que l’aïllament aquest dels nassos el passeu bé i amb salut, i amb cap desgràcia familiar, d’amistats o laboral.

Només amb això cobert ja hauríem d’estar tots ben contents.