Ens posem filosòfics? Sí home! Ara és el que em ve més de gust! Començar a divagar amunt i avall sobre temes que no porten enlloc perquè no tenen resposta, anar plantejant dilemes i preguntes sense que ningú pugui arribar a la veritat absoluta. Doncs, val. Farem això. Perquè vosaltres què en penseu de l’existència d’un déu?
Segur que hi ha respostes de tots els tipus, alguns creieu que sí, que hi ha un poder superior que és allà donant-nos ajuda, estant atent a veure com ens va la vida. En canvi, d’altres deveu apostar que no existeix res de res més enllà, que la vida és el que estem vivint ara i una vegada al forat ja s’acaba tot. Hi podem afegir unes quantes teories més, que si som energia i ens transformem, que si la biologia per aquí i la física per allà, i així in aeternum.
Què en penseu, de les malalties mentals? Existeixen o són invents creats per les persones que es creuen sanes? Tothom té un trastorn mental? Us deixo uns segons per pensar-hi. Aquí les respostes també seran divergents i complicades, perquè segur que van apareixent més dubtes, com l’origen d’una malaltia mental, com si existeix realment, sobre les característiques biològiques o les ambientals, sobre la vulnerabilitat de cadascú per desenvolupar-la i moltes coses més. Es podria lligar l’existència d’un déu amb la malaltia mental? I tant! La creença de l’existència d’una força superior que ha creat el món i que procura pels éssers vius que hi habiten sembla un deliri, no? O és al revés, que no creure en res i buscar explicacions al sentit de la vida en altres direccions, fent recerca i tastant diverses creences, pot ser una obsessió? No tinc cap d’aquestes respostes, però sí que us puc dir on trobareu la majoria de preguntes, a la tercera temporada de The Sinner.
Harry Ambrose (Bill Pullman) és el protagonista únic de The Sinner, per molt que hi vulguin posar històries potents sobre crims inexplicables, amb un rerefons psicològic important, aquest detectiu camí de la jubilació, enfonsat emocionalment per una mala relació familiar des de tota la seva vida, abandonat per tothom però sobretot per ell mateix, a mesura que va investigant els casos s’ha d’anar enfrontant als seus fantasmes interiors.
La tercera temporada l’interpel·la directament a ell i de rebot a tots els espectadors. Planteja un dilema que m’interessa molt: en quin moment podem etiquetar algú amb una malaltia mental? Veurem a la sèrie com moltes de les reflexions, idees, són perfectament normals, habituals, centrades, que ragen de les fonts de la filosofia, però que a vegades són interpretades d’una manera inadequada. El que ens determina no és el pensament, sinó que són les nostres accions, i quan aquestes comencen a afectar les altres persones de manera dràstica, és quan l’Ambrose ha d’aparèixer per solucionar-ho tot.
La tercera temporada, segurament, és la més lineal, la més senzilla en el plantejament i, alhora, la que té una càrrega emocional més profunda. El misteri va augmentant capítol rere capítol fins al clímax final, que s’entreveu potent, amb una proposta arriscada i violenta. Tots esperàvem un joc entre els dos protagonistes que anés més enllà de l’esperable i no. Al darrer moment s’han cagat a les calces, com es diria col·loquialment, i han acabat la sèrie de manera tradicional i sense arriscar. És una llàstima, però no li treu l’entreteniment aconseguit durant tota la sèrie. Podríem assegurar que l’important és el camí, encara que el final sigui un desengany. Això val per la sèrie i per la vida. Paraula de Bastard.
