No cal explicar la situació excepcional en la que vivim, em sembla que tots ens som conscients, tot i que molts de nosaltres preferiríem que el virus fos una invasió zombi, que no descartem arribi de la mà dels polítics ben aviat. El cinema en quedarà una mica desvalgut, encara més, ja que per ser el setè art no acaba de ser una prioritat per ningú. Bé per ningú no. Els amics de Filmin i els del Festival D’A han decidit donar una oportunitat al cinema independent, que ens arribava físicament a la ciutat de Barcelona per aquestes dates i després feia un petit periple per la geografia catalana. Ara podem gaudir, fins el 10 de maig, del material que s’havia d’exhibir presencialment, a la plataforma Filmin. Com a aficionats al cinema i amants de totes les disciplines inventades i per descobrir, Els Bastards no podíem fallar a la cita. Aquí us presentem un petit llistat d’algunes de les joies que hem vist. Us en presento quatre de ben diferents, per molts detalls i que tenen en comú les ganes d’investigar en la naturalesa humana, en el perquè de tot plegat.
Disco (Jorunn Myklesbust Syversen, Noruega,2019)
M’encanten les sectes, m’apassiona veure com arriben a manipular a les persones basant-se amb un poder superior que ens salvarà a tots. A Disco seguim la vida de Mirjam (Josefine Frida Pettersen) una jove en el llindar del món adult, en aquell moment en què apareixen preguntes i més preguntes que els adults responsables (o això pensem) ens haurien de respondre o a ajudar a trobar la resposta. La màxima complicació és tenir una família formada per un padrastre predicador d’una escissió cristiana, un tiet patriarca d’una altra congregació, una mare perduda i acostumada al maltractament i un pare biològic desaparegut abusador de menors. Dins aquests guirigall la única sortida, perquè és l’única opció que li donen, és la religió. Disco se centra en aquesta recerca humana de la vida que esdevé espiritual per la incompetència de la família més propera. 6/10
Little Joe (Jessica Hausner, Àustria, 2019)
Sí us dic que la trama de la pel·lícula és la d’un virus que canviarà la societat, us pensareu que el film és actual, que s’han afanyat a descriure la situació actual en el planeta. És clar que si voleu li podeu trobar un paral·lelisme però com que sabem que el plantejament de la història és molt anterior al present val més donar-li una volta. Tenim una colla de biòlegs que volen crear una flor amb una olor que provoqui la felicitat. Per fer-ho ens plantegen la planta com un si fos un fill, com més la cuidem més ens estimarà, més creixerà. De bon principi ens expliquen que es generarà una vinculació semblant a la del bebè i la mare, heus aquí el secret del film. Anirem transitant en un univers entre La invasión de los ultracuerpos i No sin mi hija, que en alguns moments seria “no sense la meva flor”, amb una estètica exquisida i una trama silenciosament misteriosa que desemboca en un final, que tot i ser esperat, ens deixa amb alguns interrogants sobre la maternitat i la societat més que interessants. Vosaltres serieu feliços a qualsevol preu? 7/10
Un blanco, blanco día (Hlynur Pálmason, Islàndia, 2019)
Quan el blanc del cel i el blanc de la terra s’uneixen, ens podem comunicar amb els morts. Amb aquesta premissa arrenca un film inquietant, pausat, emocional. El mateix director explica, abans d’arrencar el film i com a deferència al Festival D’A, que volia transmetre la diferència entre l’amor que tenen els avis cap als sues néts i l’amor entre les persones d’una parella. Aquí el més important és centrar-nos en l’escenari, una zona d’Islàndia amb un clima fred, plujós, nevat i amb boira que de sobte pot aparèixer brillant i lluminós. El protagonista és un avi (Ingvar Siguròsson), antic policia de la zona, que està construint una nova casa perquè hi visquin la família de la filla. La néta va passant temporades amb ell, s’avenen molt bé, i amb ell l’ajuda a anar passant el dol per la mort, accidental, de l’esposa. Quan està repassen els objectes de l’esposa comença a sospitar d’una infidelitat, aquesta sospita el transforma i haurà de lluitar contra una força interior que no pot controlar. El paisatge se suma, com un personatge més, a la gran interpretació del protagonista. 7/10
Algunas Bestias (Jorge Riquelme Serrano, Xile, 2019)
Si alguns de vosaltres durant aquests dies ha pensat que el seu confiament ha sigut el pitjor possible, és que encara no ha vist aquesta pel·lícula. Una família amb tres generacions es queden aïllats en una illa en un hotel per reformar i sense calefacció i aigua potable. Encara que us podeu pensar que no pot ser tant terrorífic com Overlook, us asseguro que quan conegueu realment a l’avi de la família, en Jack Torrance us semblarà un escolanet. I això no passa fins a la darrera mitja hora de film, on es destapa, en mig d’una tempesta, la caixa de Pandora. Abans del clímax final anem coneixent unes dinàmiques familiars que semblen estranyes i que podem excusar per les diferencia generacional o, fins i tot, per les ganes de protecció de cada un dels seus membres. La pluja i els trons ens posen en alerta d’una història sabuda i no compartida entre ells, amagada i consentida, que arrenca entre rialles, continua amb violència i horror, per acabar dramàticament i sense perdó. 6/10
