Ricky Gervais ens posa al límit de les nostres conviccions morals i ens obliga a riure amb coses que no t’hauries imaginat mai. Ens diverteix, ens ensenya a transitar per les fronteres morals i ens demostra que difícilment hi ha límits per a la llibertat d’expressió. En altres sèries seves com Derek, aquesta idea hi és molt present, en canvi, en la seva darrera After Life, produïda i emesa a Netflix, allò que esperem de Gervais no apareix amb la mateixa assiduïtat, a canvi hi descobrim altres espais de la creativitat i del talent de l’actor que desconeixíem.

Si la fórmula de l’humor és la de Woody Allen, tragèdia més temps, a After Life el temps no és tal; des de la primera seqüència veiem un Tony (el personatge de Gervais) desolat per la mort recent de la seva esposa. Fins a aquell moment era feliç gràcies als bons moments de parella, bones estones que compensaven la vida anodina que duia fora de casa. Redactor de successos d’un diari local, treballa en una redacció de gent sense gaire expectativa ni talent. Un entorn tediós i avorrit. Sense la seva dona no veu el perquè de la seva existència més enllà de les visites al seu pare dement a un geriàtric. Tota la seva estabilitat es concentrava en el seu matrimoni i quan la Lisa mor comença un dol intens acompanyat d’un augment de la misantropia i del nihilisme. Entra en una espiral de tristor i de despit cap al seu entorn. A partir d’aquest moment sovintegen comentaris ferotges cap a tots els que l’envolten que recorden el millor Gervais. L’humor del creador de la sèrie també queda molt ben subratllat amb les trobades amb personatges hilarants i patètics que entrevista per al seu diari, moments que emfatitzen la idea del món com un lloc amarat de tristor i mediocritat.

Escrit pel mateix Gervais, el guió de la sèrie constata la idea que els grans humoristes també són excel·lents escriptors i que molts no han d’envejar res del talent de grans figures de l’humor com Ring Lardner, James Thurber o Stephen Leacock. El guió està escrit amb tota la gràcia, els diàlegs són esmolats, els moments còmics són majoritàriament brillants i les transicions de la comèdia al drama estan fetes amb subtilesa. Tot i això, la repetició excessiva de les escenes de melancolia del personatge poden ratllar per moments el melodrama més cursi. Fins i tot en això Gervais explora els límits.

La sèrie abusa volgudament de les reiteracions de rutines, totes estan rodades amb planificacions molt semblants. Aquesta dinàmica repetitiva de plans ajuda a augmentar la sensació de tedi en l’espectador. També em semblen encertades les imatges que en Tony visiona constantment en el seu ordinador, escenes de la seva vida anterior amb la Lisa que ajuden a entendre la fragilitat de la felicitat anterior. El pas dels capítols ens ajuden a empatitzar amb el protagonista i a entendre els inacabables moments de tristor del personatge. Acaba la felicitat però la vida continua.