Un cop acabes de veure The last dance, et quedes amb la sensació d’haver vist la sèrie documental que devíem a Michael Jordan. MJ és un dels millors esportistes de la història i possiblement el més gran jugador de bàsquet de tots els temps. Tot i aquestes omnipotents credencials, la sèrie fa justícia a la majestuositat del personatge. Està escrita, rodada i editada des d’una evident admiració pel mite, però també és cert que fuig de l’hagiografia fàcil en què cauen alguns biopics molt menys matisats que aquest.

La sèrie parteix de la darrera temporada d’Air Jordan als Chicago Bulls. A inicis d’aquella competició, el mànager de la franquícia, ‘Jerry’ Krause, va anunciar que ‘Phil’ Jackson, l’entrenador de l’equip, no continuaria. Jordan i Scottie Pippen també es mostraven reticents a renovar. Les relacions entre vestidor i despatxos eren molt tenses. Tot i l’ambient enrarit cap d’ells volia deixar el club sense guanyar el seu sisè anell de campions. Jackson va dissenyar una preparació per guanyar de nou, i a principis de pretemporada va entregar un llibre de jugades a tota la plantilla que va titular ‘The last dance’. D’aquí prové el títol del documental. El director de la sèrie, Jason Hair; els guionistes, l’editor i tot l’equip de creatius d’ESPN i Netflix van tenir la sort de disposar d’imatges inèdites de la vida interna del grup durant aquella temporada, plena de dificultats com ara la renúncia inicial de Pippen a tornar a jugar amb el Bulls, les excentricitats de Rodman, les tensions amb la propietat i sobretot l’eclosió definitiva de Reggie Miller a Indiana i Malone-Stockton a Utah.

L’any del sisè anell és un punt de partida i la trama principal al voltant de la qual gravita el documental, si bé és cert que no és l’única. A cada episodi veiem com es recula en el temps, amb flashbacks que serveixen per repassar la trajectòria de l’equip, revisar la biografia de MJ o bé per aprofundir en els il·lustres secundaris que hi apareixen, com ara els ja esmentats Pippen, Rodman i Jackson; altres companys com Kukoč, Steve Keer i John Paxson, o rivals com Larry Bird, Magic Johnson, Isaiah Thomas i Pat Ewing.

El documental es mou en tres espais temporals: el de la temporada 1997/98; el del passat més antic, a través dels salts enrere, i el present de les entrevistes on Jordan, els seus companys, rivals, polítics, directius i periodistes rememoren aquells anys. Aquesta multiplicitat de temps i de testimonis  dona al documental una visió polièdrica i ens presenta totes les arestes dels personatges. Arestes polides i d’altres més tallants. Tot el millor de Jordan apareix al documental, però també la seva part menys amable amb els companys, la seva ludopatia, els seus problemes personals, les seves contradiccions i els patiments d’una de les persones més conegudes del moment.

El documental segueix l’ortodòxia del gènere, i no assumeix cap risc estètic ni narratiu, i ho fa perquè les imatges d’arxiu, les fotografies, els testimonis i els fragments de partits són prou emotius per no haver de buscar formes alternatives a les que proposa el documental expositiu més clàssic. Cal destacar el bon treball d’edició de Chad Beck, Devin Concannon, Abhay Sofsky i Ben Sozanski, perquè les imatges estan muntades de manera rítmica i àgil, i això fa que l’interès no decaigui mai.

The last dance és un cant èpic a l’heroi, un relat sobre la creació del mite, una història de lluites de poder, un manual de gestió de personalitats, una fotografia exacta de què significa la competitivitat en el món d’avui i un retrat polièdric d’un esportista i d’una persona, però, en el meu cas, també ha suposat un retorn als feliços 90, una retropia d’aquells anys en que crèiem que ho podíem tot  i en què els nostres ídols eren de l’alçada d’Air. Un documental fantàstic. El meu (el nostre) últim ball amb Michael Jordan.