96 capítols després d’arrencar Homeland cap a l’any 2011 han acabat les aventures de Carrie Mathison; o no, si fem cas del tuit de Mandy Patinkin, en Saul a la sèrie. Amb aquest final tots podríem pensar que en qualsevol moment poden reprendre més fils argumentals per donar vida, i llarga, a l’agent especial interpretat per Claire Danes. Enmig de tantes ofertes de sèries i plataformes i demés, Homeland ha mantingut un públic fidel que defensarà a tort i a dret que és una de les millors de la dècada. Amb el piló d’hiperventilats que hi ha per les xarxes socials segur que anirem veient opinions d’una banda i de l’altra, comentaris més sucosos que d’altres i discussions sobre quina ha estat la temporada més reeixida o si el final ha estat a l’altura o no. Amb una de les poques coses en què ens posarem d’acord és que el personatge de la Carrie és un encert a tots els nivells, des d’una part més feminista perquè dona el protagonisme principal a una dona, fins a la inclusió social, perquè veiem com una persona amb un diagnòstic de trastorn mental pot desenvolupar una vida normalitzada. Per mi el més important és que han sabut fer créixer el personatge, posar-lo al límit, fer-lo passar per totes les fases emocionals possibles sense caure en la caricatura ni traint la seva essència: jo pel meu país, faig el que sigui!

Influït per l’ombra allargada del personatge, cada vegada que veig una agent especial embolicar-se de valent per uns ideals propis que no comparteix amb gairebé ningú, o quan una agent tira pel dret perquè sap que aconseguirà el seu objectiu, penso que han volgut fer una còpia de la Carrie, o com a mínim s’hi han inspirat. Podria ser que sí o que no… però l’empremta que ha deixat la Carrie en el nostre subconscient ens donarà, per sempre, aquestes comparatives.

A Netflix podeu veure la sèrie sueca Kalifat, molt recomanable i trepidant. Hi apareix la Fatima (Aliette Opheim), una agent que investiga els possibles casos de terrorisme gihadista. La seva investigació la portarà per camins perillosos on veurà conspiracions per tot arreu i descobrirà un compendi de proves que la convenceran que té raó, per això lluitarà, per la seva veritat. Sincerament és un personatge que em fa molta ràbia, no sé si perquè la comparava constantment amb la Carrie o perquè ja era la intenció dels creadors de la sèrie. Només vull dir que té el final que es mereix.

Lisa Armstrong (Morven Christie) és una detectiu que ha d’investigar la desaparició d’una parella de bessons, noi i noia, i en el primer capítol ja veus que comença a fer alguna trampa per continuar endavant amb el cas. Aquest perfil de detectiu omnipresent que es creu l’única opció possible per solucionar el cas també té reminiscències de la protagonista de Homeland. Tot i que la sèrie, The Bay (Filmin), ha estat comparada amb Broadchurch (Netflix), us haig de confessar que només s’hi assembla perquè parlen en anglès. Suposo que la gent quan veu un crim amb nens implicats i una policia emocional ha de buscar el referent més important. Tot i que The Bay està bé i l’argument transita per camins interessants, no pot competir amb una sèrie que, a més d’una bona història, té al capdavant Olivia Corman i David Tennant, amb l’aparició de personatges secundaris com l’advocada que interpreta Charlotte Rampling, que et deixa embadalit.

De totes maneres Kalifat i The Bay bé es mereixen ser vistes, la primera ens introdueix en un univers tan horrorós i traumàtic que costa de digerir. Ens fa plantejar dubtes sobre la pròpia societat i posa la mirada en dos llocs, a priori, contraposats però que es connecten ràpidament per un sol objectiu, la llibertat. El problema és quan la llibertat és interpretada de manera tan diferent. The Bay ens ofereix entreteniment, a més de fer una d’aquelles coses que m’agraden: obrir finestres argumentals sense acabar de tancar-les del tot, deixa entrar realitat a la trama, ja que a la nostra vida no podrem, tampoc, deixar les coses ben lligades, si no és que siguis un dictador «en un lugar de cuyo nombre no quiero acordarme».