A principis dels anys 70 el Senat dels EUA aprovava l’Equal Rights Amendment (ERA), una esmena a la Constitució que pretenia donar igualtat de drets a tots els ciutadans sense discriminar per raó de sexe. L’esmena havia de ser ratificada per cada Estat abans de 1979. La proposta tenia una grana adhesió en els grups feministes, però comptava també amb un ampli suport polític i popular més enllà del moviment. Mrs. America relata com es gesta i consolida un contramoviment d’ideologia conservadora, encapçalat per Phyllis Schlafly, centrat a aturar aquesta esmena. Tot i que segurament hi devien intervenir altres factors, el cas és que avui dia l’esmena encara segueix legalment sense ratificar.

Tot i que comprèn un ampli període de temps i parla d’infinitat d’idees i posicionaments polítics, un dels molts encerts de la sèrie és aconseguir explicar una història concreta i evitar la temptació de divagar i desviar-se per múltiples ramificacions. Mrs. America opta per anar centrant-se en moments i personatges concrets a cada capítol, creant una mena de mosaic que a poc a poc va conformant una imatge global que diu molt sense haver d’explicar-ho tot.

Cate Blanchett brilla un cop més, interpretant de forma impecable a Phyllis Schafly, el personatge central que fa de fil conductor de la trama, donant veu a unes idees difícils de compartir, però mostrant també una ambició individual i una lluita que genera unes contradiccions que humanitzen un personatge que mai cau en l’estereotip de malvada antiheroïna. De fet, aquesta incoherència personal que se subratlla fins al darrer moment de la sèrie, va ser un dels principals arguments que en el seu moment es van fer servir per rebatre-la: que malgrat presentar-se com l’antítesi de les feministes, en el fons actuava com una d’elles. També superba està Sarah Paulson, interpretant una de les integrants del lobby conservador amb una postura més moderada i reflexiva. Ella protagonitza un dels capítols més interessants de la sèrie, Houston, una mena de revelació personal que exemplifica el que podria haver-se explicat de forma més explícita en mode d’odi i confrontació.

Als antípodes de Schafly, els personatges del moviment feminista es representen de forma més calidoscòpica, un reflex de la diversitat d’idees i pluralitat que el moviment tenia, té i segurament sempre tindrà, a diferència del conservadorisme, sovint més dogmàtic i homogeni. Sí que hi ha una figura principal que dóna continuïtat, Gloria Steinem, interpretada per Rose Byrne, acompanyada d’altres grans veus del feminisme de l’època, com van ser Betty Friedan (Tracey Ullman), Bella Abzug (Margo Martindale) o Shirley Chisholm (Uzo Aduba). Aquesta pluralitat esdevé un altre dels fils conductors de la trama, sobretot pel que fa a les reivindicacions de dones negres o lesbianes, que sovint no es veien representades en el feminisme predominant.

El recital interpretatiu s’acompanya d’una direcció artística impecable que no només recrea l’època perfectament sinó que aconsegueix emfatitzar els diferents ambients i estats d’ànims dels diversos grups que apareixen. Classicisme i fredor per a les conservadores, tons més càlids per mostrar les feministes. Estils que es van superposant i dialogant, creant una atmosfera on la fotografia intervé constantment per modelar el que el vestuari o l’escenografia presenten de forma més evident.

Comprovar la fidelitat als fets històrics seria una tasca molt entretinguda i didàctica, però poc necessària. Assumint que hi hagi llicències dramàtiques, l’objectiu de la sèrie no és reviure fets històrics a tall de documental, sinó crear un relat que va més enllà del que passés als anys 70. Ens vol explicar com són els moviments reaccionaris, com es gesten i com poden créixer. Ens vol explicar com algunes causes justes acaben diluïdes en una frenètica recerca de la perfecció, o com pretenent no deixar ningú enrere acaben sent massa moderades o perdent la seva força. Mrs. America parla de la destrucció d’un discurs constructiu en favor dels eslògans i dels arguments falsos, de la imposició d’una agenda de temes absurds, però que eviten parlar d’altres que potser sí que importen. Us interessi o no el feminisme i la Sra. Schafly, els conceptes segur que us sonen. Ja sabeu que la història es repeteix, i amb ella les seves idees i les vies per ofegar-les quan no interessen.

S’ha dit moltes vegades que vivim moments històrics. No sé si sempre vivim moments que fan història, però el que potser passa ara és que vivim moments que s’assemblen molt a d’altres que hem llegit als llibres d’Història. No us vull atabalar, però és el que em diuen les sèries. Mrs. America posa sobre la taula una reflexió sobre els moviments reaccionaris des del punt de vista del feminisme, però és només un petit exemple d’una saga de sèries que giren al voltant d’un mateix temor. The Handmaid’s Tale, Years & Years o The plot against America són només els títols més evidents i hiperbòlics d’una presència que a poc a poc es va fent lloc al nostre imaginari col·lectiu i que, per desgràcia, cada vegada s’allunya més de la ficció. Sempre hi haura “Phyllis Schafly” explicant el seu relat, el dilema és com fer que gairebé ningú escolti. De moment, no ens n’hem sortit.