Sinopsis: Harry Block, un escriptor de cert èxit, s’ha servit sovint de les seves experiències sentimentals i familiars per escriure les seves obres, raó per la qual la major part dels seus amics, parents i exdones l’odien. En aquestes circumstàncies, li resulta molt difícil trobar algú que vulgui acompanyar-lo en un viatge a la seva antiga universitat per rebre un homenatge.

Aquesta és una comèdia negra molt divertida, corrosiva i amb molts moments, hilarant, però reduir-la només a això seria una injustícia flagrant. Deconstructing Harry és també una reflexió acurada sobre el fet artístic i sobre la idea de les obres d’art com a extensions de la vida de l’artista que les produeix.

Woody Allen crea un personatge que el representa a ell mateix al llarg de tota la pel·lícula. Harry Block és un “alter ego” que li permet estar durant tot el metratge preguntant-se pel pes de la vida personal en l’obra de qualsevol autor i per extensió també en la seva. És un viatge introspectiu cap a la seva filmografia. Aquesta idea està perfectament representada en la multiplicitat de referències als seus films anteriors.

Seguint la idea de Derrida i del desconstructivisme francès, Woody Allen descompon en peces el personatge principal a fi i efecte d’entendre millor de forma global el personatge. Es desmunta la vida de Harry Block a partir de relats breus que ell ha escrit basant-se en situacions reals de la seva vida.

Ens trobem doncs davant un film que podria ser un repàs a la trajectòria que havia tingut Allen fins aquell moment. En ell hi apareixen moltes de les constants del seu cinema i també ens explica molts aspectes sobre l’acte creatiu. Un acte creatiu que el produeix un escriptor que ha triomfat en l’art però que és incapaç de fer-ho a la vida.

La frase: “Les paraules més boniques del nostre idioma no són ≪T’estimo≫, sinó ≪És benigne≫”

El frame: La imatge de Woody Allen en un ascensor que baixa a l’infern mentre una veu en off va enumerant tots els perfils de gent que es troben a l’infern.

L’espòiler: Al final Harry s’acaba reconciliant amb ell mateix a través dels seus personatges. O no? Ara no ho recordo!