MENU

26 juliol, 2020 Comentaris (0) Visualitzacions: 341 Cinema Col·lectiu Bob Merrick

Nom
Olivia de Havilland

Data de naixement
1 juliol 1916 (Tòquio)

Films destacats
Allò que el vent s'endugué, Les aventures de Robind Hood, Van morir amb les botes posades, La vida íntima de Julia Norris, A través del espejo, La heredera, Canción de cuna para un cadáver

On veure-la


Olivia de Havilland (1916-2020) serà recordada molt especialment per la seva magnífica interpretació de Melanie Hamilton Wilkes a Allò que el vent s’endugué

La senyora de la llei Havilland: una dona indomable

Us parlen Bob Merrick i Víctor Gonzàlez, The Professor, en nom del Col·lectiu Bob Merrick

Olivia de Havilland (1916-2020) serà recordada molt especialment per la seva magnífica interpretació de Melanie Hamilton Wilkes a Allò que el vent s’endugué (Víctor Fleming-William Cameron Menzis-George Cukor, 1939) –per la que ja va rebre una nominació a l’Oscar a la millor actriu secundària, el 1940–; per les vuit pel·lícules que va protagonitzar amb l’Errol Flynn, entre les quals destaca el divertiment en cartó pedra, malles ajustades i vius calors, Les aventures de Robind Hood (Michael Curtiz-William Keighley, 1938); també per la seva pugna amb el gran Kirk Douglas (1916-2020) per veure qui es moria primer o sobrevivia, depèn de com es miri; l’odi correspost amb la seva germana, Joan Fontaine, o per haver plantat cara a la tot poderosa Warner Bros, a l’època on els estudis ho controlaven tot, des dels actors a les sales de cinema.

Però, tot i aquests mèrits, de Havilland forma part d’un món llunyà, ara ja pràcticament desaparegut, el del cinema clàssic. És complicat posar-se explicar la importància d’actors que, i en certa manera és lògic, ja només són recordats pels cinèfils o persones de certa edat, i que a molts no els hi sonaran ni les pel·lícules. Les generacions actuals difícilment veuen molts d’aquests films clàssics, ja pràcticament destinats a canals temàtics. Per cert, el mateix passa amb les novel·les d’aventures de Jules Verne o Emilio Salgari, per posar dos exemples. El cinema ha evolucionat tant que les generacions que han nascut amb el mòbil a la mà difícilment connectaran amb molts d’aquests treballs. El motiu, qui sap, segurament el llenguatge, la velocitat de la narrativa, el dinamisme, aneu a saber. Mireu, quan es van posar en servei les primeres línies de tren, a finals del segle XIX hi va haver campanyes impulsades per erudits que sostenien que la gran velocitat que aquests agafaven -per cert no més enllà dels 50 km/h-, podia no ser saludable i provocar malalties. Doncs, ara, passa el mateix, però a l’inrevés; és a dir, a molts joves els deu donar la sensació que el tren, la pel·lícula, va massa lenta, vist com ha avançat la tecnologia. Deu ser, com hem dit, per la manera de narrar; un exemple, una baralla: algú es creu una baralla a cops de puny d’un film dels anys quaranta?; els efectes especials, per exemple del terratrèmol de Sant Francisco (W.S. Van Dyke, D. W. Griffith, 1936), amb les retroprojeccions i maquetes? –per cert, molt superior a la mediocre Terratrèmol (Mark Robson, 1974)– o, i ja posats a dir, els dinosaures animats del mestre Ray Harryhausen si es comparen amb alguna de les entregues de Jurassic Park?

Olivia De Havilland formaria part d’aquest món. Però aquesta actriu cal reivindicar-la perquè té molts mèrits que van més enllà d’haver format part de films mítics, de la seva versatilitat com a actriu, assumint riscos, o de la seva extraordinària longevitat; fins i tot, i ja en un pla personal, l’odi que sentia per la seva germana, i que ella també corresponia, la també extraordinària actriu Joan Fontaine (1917-2013). De Havilland no era una dona tímida i pudorosa com molts dels primers papers de la primera etapa de la seva carrera ens poden donar a entendre. Tot al contrari, era una dona de caràcter. Un exemple i important: molesta per haver d’interpretar els papers que el seu estudi li oferia, bàsicament personatges angoixats o noies bledes, va decidir no acceptar guions d’aquests tipus. La productora per la qual treballava, Warner Bros, li va exigir fer sis mesos de contracte més per compensar els papers que precisament havia rebutjat. No ho va acceptar i va interposar un plet contra la productora. El va guanyar i des de llavors moltes coses van canviar a Hollywood, fins al punt que només es podia exigir a un actor un contracte de set anys i que només es podia prorrogar si aquest acceptava. Aquesta sentència es coneix com a Llei Havilland. Betty Davis, gran amiga de l’actriu, ja ho havia intentat sense èxit una dècada abans, als anys trenta.

De Havilland va guanyar dos Oscar com a millor actriu per La Vida íntima de Jody Norris (Mitchell Leisen, 1946) i La heredera (William Wyller,1949), per la qual també va rebre un Globus d’Or. Al llarg de la seva carrera va aconseguir tres premis de la New York Film Critics Cicle, una Copa Volpi i, finalment, un segon Globus, en aquest cas com a millor actriu secundària per Anastàsia (Marvin J. Chomsky, 1987). Va ser nominada als Oscar en tres ocasions més, així com a un Globus d’Or i un Emmy. La seva última aparició en pantalla va ser el 1988, al telefilm de la CBS The Woman He Loved (Charles Jarrott) i, el 2009, va posar veu al documental Remember Better When I Paint (Berna Huebner, Eric Elléna), que és a la pràctica el seu darrer treball.

Un dels capítols més curiosos és la rivalitat amb la seva germana. Víctor Ganzàlez explica que l’any 2016, quan Olivia de Havilland havia fet cent anys, va accedir a fer una entrevista a Associated Press, en la qual parlava d’aquesta rivalitat. Un exemple: l’any 1942, quan la Fontaine va guanyar l’Oscar per Sospita (Suspicion, Alfred Hitchcok) no es varen ni de saludar, estan presents la Havilland, amb una altra nominació per Hold back the dawn (Mitchel Leisen), que no va guanyar. Segons Olivia, la seva germana sempre l’estava atacant i ella només es defensava com podia, aspecte que ni Els Bastards ni Col·lectiu Bob Merrick no podem corroborar –tot i que aquest darrer té poders sobrenaturals–, ja que Joan Fontaine va morir el 15 de desembre de 2013.

De Havilland és, sens dubte, la més és famosa de les actrius del cinema clàssic que encara estan entre nosaltres. Però n’hi ha més i les seves vivències són un monument a un món desaparegut. Per exemple, recordem a Diana Serra Cary, també coneguda com a Baby Peggy (102 anys), que es va especialitzar en paròdies de pel·lícules que havien fet estrelles grans, imitant amb encant llegendes com Rudolph Valentino, Pola Negri, Mary Pickford o Mae Murray. També tenim a Marsha Hunt (103), que tot i que es va retirar a la dècada dels anys seixanta, es va mantenir més o menys en actiu fins al 2008. Finalment, el 2019 va morir Julia Gibson amb 106 anys.

Olivia de Havilland era una actriu de caràcter i amb caràcter. Amb una vida sentimental intensa: va ser parella de l’actor James Stewart i del director de cinema John Huston, es va casar amb un novel·lista, un editor de la revista Paris Match; va tenir dos fills i, el 1998, se’n va anar a viure amb un dels seus exmarits per cuidar-lo d’una malaltia terminal. Va odiar-se profundament amb la seva germana i ens va regalar interpretacions fantàstiques, algunes de gens fàcils, com a The Snake Pit (Anatole Litvak,1948). I el més curiós de tot és que el personatge que va interpretar a Allò que el vent s’endugué, la famosa Melanie Hamilton Wilkes, no tenia res a veure amb ella, mentre que el de Scarlata o’Hara, era interpretat per Vivien Leight, una actriu que patia un trastorn bipolar i brots de tuberculosi. El món a revés, com es pot veure. Olivia va dir en una entrevista que Hollywood es va acabar el 1953, amb l’entrada massiva dels aparells de televisió a les llars americanes: “Hollywood era un lloc penós i tràgic i per això vaig marxar a París. Molts actors de la meva època així ho van fer”. Intel·ligentment i indomable fins al final.

Us han parlat Bob Merrick i Víctor Gonzàlez en nom del Col·lectiu Bob Merrick.

Olivia de Havilland (1916-2020) serà recordada molt especialment per la seva magnífica interpretació de Melanie Hamilton Wilkes a Allò que el vent s’endugué

Nom
Olivia de Havilland

Data de naixement
1 juliol 1916 (Tòquio)

Films destacats
Allò que el vent s'endugué, Les aventures de Robind Hood, Van morir amb les botes posades, La vida íntima de Julia Norris, A través del espejo, La heredera, Canción de cuna para un cadáver

On veure-la


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.