Ho he decidit! Me’n vaig a viure a Tòquio! No hi he estat mai de la vida, només conec alguns dels seus paratges gràcies al cinema i a les sèries, una d’elles és Midnight Diner: Toko Stories, en la que repassa la vida d’un cuiner que obre el seu restaurant a la mitjanit i va rebent clients que viuen històries quotidianes magnífiques. Segur que hi aniré a sopar més sovint del que us penseu. Marxo cap a Tòquio amb la seguretat que seré feliç, he trobat la casa dels meus somnis i res pot sortir malament, no? La seva màxima virtut és el preu, molt barata, fora de mercat. El venedor m’ha assegurat que no trobaré cap casa que millori la qualitat amb aquest preu. Es veu que té planta i pis, amb un jardí ben arreglat, gran per poder tenir fins i tot una piscina. S’entra en un rebedor petit i acollidor que distribueix l’habitacle dolçament cap a la cuina, la sala d’estar i les escales que porten a les habitacions. No m’ha sabut dir si hi havia golfes, però intueixo que sí. M’encanten les golfes! Fent treball de recerca per Google he vist que la casa és la protagonista de la sèrie de Netflix: Ju-On. La vaig mirar i, encara que us penseu que he canviat d’opinió sobre la casa, encara em reforço amb les ganes d’anar a la capital nipona.

A occident ens va arribar la febre de Ju-On (La Maldición) cap al 2002, de la mà de Takashi Shimizu, el  pare de la franquícia i que l’ha explotat tant com ha pogut. De fet, la primera adaptació a la història es va fer el 2000 en un film només distribuït en vídeo, va tenir una segona part en el mateix format i la tercera és la que  vam poder veure al cinema. Van seguir una segona part cinematogràfica i les dues versions americanes, totes elles amb la direcció de Shimizu. Parteixen d’una premissa ben senzilla: quan alguna persona mor de manera violenta i amb ràbia a l’interior deixa en el lloc on ha mort un rastre de ràbia que es transmet a qui visitin el lloc. L’estructura dels films també es repetien: seguim personatges de manera aleatòria i amb canvis temporals fins que al final tot queda lligat i entenem perquè els esperits ataquen als visitants. La sèrie no s’allunya de l’essència de les pel·lícules, tot i que sí que que ho fa del creador i no hi trobem rastre de Shimizu, com també passava a la versió cinematogràfica estrenada a principis d’any.

Ju-On: Origins, que així es diu la sèrie, no sorprendrà els seguidors de la franquícia i no sé si deixarà bon regust als espectadors novells. Centren la trama a finals dels vuitanta i tornen a posar sobre la taula alguns dels problemes socials de la zona: violència masclista, relacions familiars tòxiques, l’amor malaltís, així com l’individualisme i els traumes infantils. De fet el de menys és el perquè succeeixen els crims i deixen sense respostes moltes preguntes, com és habitual. La sèrie és molt irregular, arrenca fluixa i va creixent fins al 4t capítol, amb una història força inconnexa amb les anteriors però que hi posa les escenes gores més terrorífiques. El cinquè també ens fa posar algun pèl de punta però la sèrie acaba de manera freda, igual que l’arrencada. Segurament podria donar més de si, però ja sabem que el terror en una sèrie funciona poc. Per aquest motiu em compraré la casa, per poder viure el terror en estat pur, per patir veient els esperits com es mouen a batzegades, amb llargues cabelleres i fent sorolls guturals inintel·ligibles.