YouTube Premium (abans YouTube Red) és una d’aquelles plataformes amb poc èxit que s’ha apuntat al carro de les apps de sèries com altres grans corporacions tecnològiques tipus Apple TV+, Short, Quibi o Starz als Estats Units. Aquesta bogeria d’episodis ens ha portat al fet que els seriòfils vomitin de forma desesperada el que han vist el més ràpid possible no sigui que un altre ho hagi pogut fer unes hores abans creant un sentiment de frustració indescriptible, incrementant la pressió sanguínia dels de més de quaranta anys, obrint la porta a potencials ictus mortals, psoriasis i acne amb la pell pudorosa dels seus rostres ja envellits pel pas del temps.

Com deia ara fa uns dies l’Abbas Fadel, el director de l’obra mestra Homeland (Iraq Year Zero) (2015) entrar a plataformes com Netflix regides per algoritmes que et trituren el cap i et porten a 20 episodis de sèrie d’un sol cop és una absoluta pèrdua de temps, i el que millor que podem fer per seguir estimant el cinema és veure clàssics, productes ben embastats amb un estil de qualitat que amb una hora i mitja o dues els tens vistos, deixant-te un bon sabor de boca, lluny de l’esclavatge de maratons seriòfiles, opció que personalment he agafat ara ja fa un parell d’anys i que de moment he anat seguint amb parsimònia.

Amb Cobra Kai hi he caigut simplement pel fet que Karate Kid va ser un dels films fora del gènere de terror i ciència-ficció que més em va agradar el 1984 i el que més es llogava en VHS el 1986, seguint-hi tres parts infumables i un remake amb Jade Smith el 2010 molt però que molt dolent. Karate Kid va també tenir la seva sèrie animada el 1989 amb una sola temporada i tretze episodis que desconec. Ralph Maccio era el rei de les portades de Super Pop, juntament amb River Phoenix, Rob Lowe, Tom Cruise o Kevin Bacon entre d’altres, icones a seguir.

Cobra Kai és una bona distracció nostàlgica pels de la generació X entre els que em trobo, com la majoria de la resta dels membres dels bastards (alguns fins i tot seguidors de Paulo Cohelo), i també pels fills d’aquesta generació, la majoria adolescents. La combinació del Ralph Maccio versus William Zabka emociona amb tocs d’humor simples però ben enllestits, tot i haver girat la truita en la trama amb un Johnny Lawrence (Zabka) lluitador que després d’una existència dura busca la seva redempció a través de la reobertura del seu gimnàs amb el nom de Cobra Kai i un Daniel LaRusso convertit en un director de venda de cotxes a la seva empresa LaRusso Auto Group.

Els episodis, de poc més de trenta minuts es fan d’agrair i la primera temporada és bona, tot i que la segona baixa una mica, bàsicament per què va repetint conceptes i iconografia del Karate Kid dels 80 amb una història que allarguen com sempre fins a l’extenuació, crec jo.

Una cosa que sí que hem de dir és que la pujada d’audiència ha sigut més que espectacular, amb un 110% d’augment durant la setmana del 23 al 29 d’agost, on es podia veure que era la més seguida pels espectadors de Netflix en l’àmbit mundial, bon joc de la companyia.

Ara l’anunci de la tercera temporada amb un 100% de capital de Netflix és una de les notícies més esperades per tots. Ho podeu agafar com una bona novetat però ens preguntem si seguirà aquest esclavatge imparable del qual us he esmentat a la introducció de l’article, amb menys cinema clàssic i més metratge en episodis interminables..

Va, una mica de Paulo Cohelo per acabar :

“El café con leche es como el café
pero con leche….”