Segur que molts de vosaltres esteu enganxats a Crims, sigui en la versió televisiva o radiofònica. A Carles Porta li ha costat Déu i ajuda arribar a l’èxit, picant pedra, persistint en la idea que de criminals en tenim ben a prop i és necessari posar llum a la foscor. Una foscor que habita dins les persones i que, en un moment puntual o de manera sistemàtica, els porta a cometre actes més que reprovables. Quan la foscor  s’amaga darrere un problema de salut mental la població se sent segura, és alguna cosa que no em pot passar a mi ni als meus perquè nosaltres som persones “normals”, però quan la llum ens mostra persones que conviuen tan a prop i amb qui em compartit més d’una experiència social, la cosa ja es comença a desmuntar. Perquè la gent comet crims? Tothom pot ser un assassí en sèrie? De preguntes, el programa Crims, ens en genera moltes. Les respostes a vegades no ens convencen del tot. Brian Masters vindria a ser, salvant distàncies, el Carles Porta anglès. Escriptor reconegut fent biografies de personatges històrics, un bon dia sent una atracció cap al presumpte assassí Dennis Nilsen (conegut com a Des) i decideix escriure sobre ell. Semblaria que comença a interessar-se per ell per desmarcar al seva condició d’homosexual dels crims comesos, però acaba atrapat en la capacitat d’atracció que desprèn Des, un manipulador intel·ligent sense cap mena d’empatia. Si més no aquesta és la imatge de Brian Masters que ens ensenya la sèrie DES, centrada en la investigació dels crims que Nilsen va cometre durant les dècades dels setanta i vuitanta del segle XX.

Les clavegueres d’una casa estant obturades i mentre les arreglen hi troben ossos que podrien ser humans. La policia espera que arribi l’home que viu al domicili i descobreixen a dins que hi ha indicis de múltiples crims. L’arrestat no oposo resistència i explica tot el que ha fet sense cap problema, fins i tot els hi diu on va matar i com a més persones. Dennis Nilsen és fred, calculador, astut. Potser per això que l’interpreti David Tennant és un dels encerts més importants de la sèrie, però com que tothom parlarà d’ell, de lo genial que és i lo bé que ho fa,  prefereixo centrar el post en el detectiu Peter Jay (Daniel Mays). El més segur és que no existís realment i que sigui un personatge inventat a partir dels molts investigadors que van participar en la detenció de Des, però li dóna el toc de credibilitat necessari per entendre la sèrie. L’inspector Jay vindria a ser el típic policia perdedor a nivell personal perquè sempre posa per davant la feina de la família. Separat múltiples vegades, amb fills que no veu quasi mai, trist i abatut per una vida sense gaires objectius ni motivacions, se sent més a gust a la feina que a casa.

Encara que la mini-sèrie va de més a menys, el darrer capítol serveix per posar llum als temes més interessants quan parlem d’assassins en sèrie: Neix o es fa? És un malalt mental? Una persona “normal” pot cometre crims com aquests? Ens trobem davant d’una persona que matava a nois joves, sense llar o en un moment familiar difícil, a vegades involucrats amb drogues, com si els salves de la vida que portaven. Una vegada morts els homenatjava, segons ell, compartint una estona despullats mentre miraven la televisió i els hi feia carícies, per acabar desmembrant-los i fent desaparèixer els cossos. Les converses de Des amb el seu biògraf ens permeten posar aquesta llum a la foscor des d’un punt de vista objectiu, tot i que arribem a la conclusió que l’objectivitat no existeix, mentre que la investigació policial s’encarrega d’analitzar la capacitat intel·lectual del personatge i com els interessos polítics no prioritzen esbrinar la veritat.

PD: Si us ha interessat la sèrie us recomano el darrer film de Fatih Akin,The Golden Glove. Un assassí menys intel·ligent però també sense pietat.