Ara tocaria criticar a Woody Allen, tocaria escriure que és un cineasta senil i incapaç de mantenir el ritme de pel·lícula per any al qual ens té acostumat sense que la qualitat se’n ressenti. Però, no ho faré. No ho faré simplement perquè crec que Rifkin’s Festival és una bona pel·lícula. És entreteniment? Segur que sí. No està a l’altura dels seus millors films? També. Però és un film interessant i intel·ligent on el director ens mostra les seves preocupacions vitals i artístiques i alhora reivindica els seus referents cinèfils. Pocs directors a vuitanta anys conserven la capacitat d’emoció que Allen demostra en aquest film un punt testamentari i molt autoreferencial.
Al film un matrimoni arriba a Sant Sebastià per visitar el festival de cinema. Ell, Mort Rifkin (Wallace Shawn), és un antic professor de cinema jueu que ara es dedica, infructuosament, a ser novel·lista mentre lluita contra la seva neurosi i la seva hipocondria. Un enamorat del cinema clàssic, de Nova York i de les tardors a París. Ella, Sue (Gina Gershon), és una dona més jove, cap de premsa d’una productora que assisteix al festival a treballar en la promoció del film d’un cineasta, Philippe (Louis Garrel) del qual n’està enamorada. Mentrestant Rifkin coneix i se sent atret per una doctora, Joana (Elena Anaya). Tots dos comparteixen moments per tal de fugir dels seus matrimonis fallits. El matrimoni d’ella és amb un artista absolutament fora de control interpretat per Sergi López.
Allen aprofita aquesta trama per tractar temes molt recurrents de la seva filmografia com la nostàlgia, la neurosi, la hipocondria o el bloqueig creatiu. Alhora aprofita per reflexionar sobre els temes més transcendentals de la vida (la mort i l’existència) i contraposar-los amb els temes que més preocupen avui a la gent com la política. Alllen crea doncs un personatge desubicat en el món contemporani al qual la seva vida personal es va derruint de manera irrefrenable. Però no només d’això tracta el film, una de les parts més interessants és l’homenatge que fa als seus grans referents (Welles, Godard, Fellini, Truffaut o Bergman) a través de somnis amb estètiques i planificacions inspirades en films com Ciutadà Kane, El setè segell, Jules i Jim o Persona. Un cant d’amor al cinema europeu amb vocació artística que ell contrasta amb el cinema amb una pretesa pàtina intel·lectual que només busca un rèdit comercial Aquesta idea la personifica com ningú el personatge de Louis Garrel.
L’únic “però” que se li pot trobar a la pel·lícula és que ha perdut tremp amb tot el que es refereix al sentit de l’humor. Els acudits, i els combats dialèctics no són tan divertits com ens té acostumat el director novaiorquès, potser perquè tenim tan interioritzat el seu humor que ja no ens deixa espai per la sorpresa o perquè senzillament en aquest guió els gags no funcionen com els de films anteriors. Tot i això em refermo amb la idea que Rifkin’s Festival és una bona pel·lícula, una bona pel·lícula d’un dels millors cineastes de tots els temps.