Us heu preguntat mai què passaria si realment existissin els superherois? Aquesta pregunta és el punt d’origen de The Boys, una mena de sàtira pessimista, gamberra i provocadora sobre l’idíl·lic món dels superherois, on se’ls presenta com una colla de desaprensius plens de vicis, traumes i, en alguns caos, psicopaties. La trama gira al voltant de Vought Industries, una megacorporació que controla i explota a aquests personatges sobrenaturals per a convertir-los en un producte estrella que genera beneficis milionaris. Per contra, un petit grup antisistema, The Boys, pretenen perseguir-los i exposar la veritat que s’amaga darrere del marxandatge i la publicitat de Vought, que pretén aconseguir cada vegada més poder.

Darrere de la sàtira, s’amaga una ferotge crítica a un sistema capitalista que fagocita fins i tot als éssers més poderosos del planeta, convertint-los en uns personatges lamentables i odiosos. Però sobretot es qüestiona el mític món dels superherois i el seu imaginari, emfatitzant els seus punts febles de forma crua i exagerada. La sèrie mostra de forma sovint hiperbòlics vicis del gènere com la hipocresia pseudopatriòtica, el tractament cosificat de les heroïnes o el racisme. No en va el còmic del mateix nom en el qual es basa la sèrie, creat per Garth Ennis i Darick Robertson, va haver de canviar d’editorial, ja que la inicial Wildstorm operava sota el paraigua de DC, qui no se sentia còmode amb el contingut.

Sigui com sigui, la reflexió és vàlida fins i tot pels amants del gènere, que gaudiran igualment d’uns personatges plens de matisos i molt més elaborats que qualsevol producció de Marvel-Disney. Això sí, aquests fans hauran de gaudir de també d’alguns moments pujats de to pel que fa a violència barroera, amb explosions literals de sang i fetge, algunes escenes sexuals certament incòmodes i alguns moments humorístics altament absurds. Un estil que caracteritza tant el còmic com la sèrie, una mica descafeïnada segons indiquen els seguidors de la saga. Amazon comença cada capítol advertint de la perillositat del que anem a veure, per si de cas algun nen s’equivoca prement el Play pensant trobar una mena de Capità Amèrica i es troba amb l’explosió a càmera lenta d’un cos humà just a la primera escena de la sèrie, tota una carta de presentació.

Un altre punt fort de la sèrie són els seus personatges, amb les seves corresponents interpretacions, liderades sobretot pels dos protagonistes, Homelander (Antony Starr) i Billly Butcher (Karl Urban), dos homes que omplen la pantalla cada vegada que surten i es fiquen el públic a la butxaca. Interpreten a dos personatges carismàtics i contraposats que formen un duet ple de clarobscurs i matisos, amb girs que els allunyen del prototip d’heroi, tant a un com a l’altre. I és que si una cosa caracteritza a The Boys, és que aquí no hi ha ni bons ni dolents. Tots són dolents. Destaca també Erin Moriarty en la confecció d’un dels pocs personatges femenins amb una mica de pes a la primera temporada i que a poc a poc es va fent un lloc en la història, fins a evolucionar de forma molt més interessant en aquesta segona entrega. Es tracta de l’heroïna Starlight, qui ja des del primer capítol es trobarà amb la dura realitat de formar part de l’èlit de Vought i que personifica una de les problemàtiques recurrents de la temàtica de Superherois: la victimització, cosificació i arraconament sistemàtic dels personatges femenins. De fet, si des d’aquest punt de vista es podia criticar a la sèrie perquè malgrat exposar el tema continuava perpetuant alguns d’aquests estereotips sexistes, la segona temporada millora significativament, fent aparèixer altres personatges femenins que tiren bastant de la trama sense caure en el rol de víctima o accessori. Un d’ells és Stormfront (Aya Cash) –precisament el personatge original del còmic era un home–, i que acabarà protagonitzant la trama principal de la temporada, fent ombra a Karl Urban com a contrapunt del gran Antony Starr.

Pel que fa a la trama, durant els vuit capítols d’aquesta segona temporada la sèrie explota encara més els canvis d’escenaris i històries, multiplicant els punts d’interès fins a un punt que a vegades costa d’entendre, però que en general s’agraeix. S’expliquen les històries personals d’alguns dels personatges, aprofundint així en el seu desenvolupament i evolució, tot i que en algun moment això fa que es perdi una mica el ritme perquè, no ens enganyem, alguns d’ells no acaben d’interessar. No és casual que no hagi mencionat encara a Hughie (Jack Quaid), un dels personatges més humans i realistes de la història i que acaba desentonant més. Tot i que sospito que la seva figura hauria de ser una mena de fil conductor i se’l vol presentar com una mena de referència fraternal de Butcher, el resultat és forçat i inestable, sent un dels personatges que més nosa m’han acabat fent aquesta temporada, amb permís de Deep (Chace Crawford) que sobra de forma molt exagerada. Malgrat això, la força de la majoria de personatges i de les seves subtrames segueix sent molt potent i ajuda a crear una xarxa sobre la qual se sustenta un capítol final que tanca perfectament la temprada i ens deixa amb ganes de més.

The Boys esdevé una magnífica crítica al capitalisme, a la manipulació de les masses i a l’explotació mercantilista de les persones. Juga també de forma magnífica amb el tema de la doble moral, la hipocresia i la falsa dualitat entre el bé i el mal, posant sobre la taula idees que s’escapen bastant del món idíl·lic dels superherois i s’assemblen força més a la nostra trista realitat. Capgira doncs les bases d’un gènere massa trillat en els darrers anys, oferint una mica d’aire fresc i de reflexió que són molt benvingudes. I a banda d’això, la sèrie sap entretenir i mantenir la tensió en tot moment, desenvolupant un munt de personatges memorables que aconsegueixen enganxar-nos a la pantalla. Esperarem la tercera temporada, ja confirmada, per veure si es manté el llistó.