Erigida en especialista en musicals, comedietes i altres gèneres del que avui s’anomena “feel good”, avui us vinc a presentar una sèrie que ha passat una mica desapercebuda a les audiències de la plataforma HBO, però que val la pena tenir a mà per si voleu fer un descans de distopies, drames o acció desenfrenada. Zoey’s Extraordinary Playlist és una d’aquelles sèries acolorides i simpàtiques que ens volen fer posar de bon humor, tot i que també té bastants moments emotius que criden breument a la llagrimeta.

El bon humor s’aporta bàsicament a través dels seus números musicals, que revisen cançons famoses i conegudes per tothom, normalment acompanyats per alguna coreografia més o menys elaborada. L’excusa per introduir-los és original: Zoey (Jane Levy) adquireix en un accident l’estranya habilitat de percebre els sentiments més ocults de la gent que l’envolta a través d’una cançó. Gràcies a aquest curiós superpoder, la jove podrà ajudar a companys de feina i amics a solucionar els seus problemes, però també intentarà superar els seus, especialment la relació amb el seu pare, que pateix una greu malaltia neurològica i no pot comunicar-se. En aquest tema es nota que hi ha un component autobiogràfic, ja que el pare del creador, Austin Winsberg, va patir aquesta malaltia i va voler reflectir en una sèrie els sentiments que va experimentar, però donant-li sempre un to optimista i alegre.

Completen les trames un triangle amorós, l’amistat de la protagonista amb el veí expert en música i les relacions laborals a la moderníssima empresa tecnològica on treballa. Una història senzilla però ben filada, que passa de la cançó al drama i de tornada a la comèdia d’una manera natural i agraïda, donant a la recepta aquest gust agredolç que tant s’agraeix quan no vols passar-te de sucre (o de sal).

Zoey’s Extraordinary Playlist destaca per la seva originalitat en un món d’arguments repetitius i foscos, però tampoc és una sèrie trencadora, ni té girs de guió sorprenents. De fet, fins i tot la majoria de cançons escollides per expressar els estats d’ànim de cada personatge són bastant previsibles. Però tampoc crec que la innovació fos l’objectiu d’una sèrie que sobretot se centra a donar un context argumental a grans èxits musicals que ens han acompanyat en els darrers anys i fer-los una mena d’homenatge. Certament, la majoria de peces musicals estan contextualitzades a la trama i la fan evolucionar, sent el fil conductor de la història i no pas al revés, com és habitual a gran part de musicals. Les coreografies no passaran a la història, però són variades i ben executades. L’estil s’adapta al tema de cada cançó i algunes d’elles fan un més que digne homenatge al gènere, amb balls de grup que es mouen en diferents escenaris. Destaca sobretot la modernitat d’algunes peces més intimistes, o un dels números que interpreta un grup de persones amb llenguatge de signes, perfectament integrats a la coreografia.

Com podreu deduir, els intèrprets de Zoey’s Extraordinary Playlist a més d’actuar, han de cantar i ballar, i ho fan de manera molt correcta, cadascú en el seu paper. He de confessar que només havia vist a Jane Levy a Dilema, una de les pitjors sèries que vaig veure a Netflix l’any passat (i en vaig veure moltes!) i aquí m’ha sorprès molt gratament amb la seva faceta còmica, portant el pes de tota la sèrie, cantant amb bona veu i ballant de forma molt digna quan ha calgut. Destaca també Alex Newell en el paper del veí de gènere fluid, un personatge molt potent i que s’emporta algunes de les interpretacions vocals més memorables. John Clarence Stewart i Skylar Astin, les dues puntes del triangle amorós, no desentonen, tot i que en algun moment dramàtic no ens l’acabem de creure. També m’ha agradat retrobar-me amb Lauren Graham i Peter Gallagher, dos grans de la pantalla que obtenen aquí dos papers secundaris molt diferents i que no passen desapercebuts, aportant una mica de veterania al paquet de joves promeses. En conjunt, ningú destaca per la seva incompetència, cosa que avui dia ja és una gran conquesta en el gènere.

Zoey’s Extraordinary Playlist és un plaer que es veu ràpidament, però es gaudeix lentament, perquè més enllà de les cançons, els colors vius i els passos de ball ens parla de temes íntims com són la pèrdua d’algú estimat, el dol o la solitud, integrant-los en la vida de forma natural i sense gaire drama. Perquè tots algun dia passarem per això, i està bé comprendre que amb una mica de música és més fàcil compartir-ho perquè passi millor. La vida té moltes cançons i s’han de saber ballar totes.