Haig de confessar que no sóc un admirador de la carrera de Ridley Scott, la considero bastant irregular pel meu gust, tot i que no se li pot desmerèixer una gran capacitat tècnica en tots els films. De tots ells em quedo amb Alien (1979), tant per la qualitat de la pel·lícula com pel que va representar tota la saga en l’univers de la ciència-ficció. Podem criticar, normalment sense raó, les seves seqüeles però no podem negar-li al germà de Tony Scott que ha aconseguit elaborar una història ben interessant. La lluita no és només entre els Aliens i la Ripley, sinó que també va de les relacions egoistes entre humans i aquesta mania altruista de salvar la humanitat mentre, els que ho volen fer, només es preocupen del seu propi benestar. L’evolució de la saga anava repartint el protagonisme, primer encapçalat per la tinent Ripley en les primeres tres pel·lícules, mentre anava guanyant pes la figura de l’Alien. El que no ens podíem imaginar és que aquells personatges secundaris que sagnaven llet per les venes acabarien sent els grans protagonistes de tot plegat. Els androides ja eren importants en tots els films, des d’Ash fins a David passant per Bishop i Call, sempre tenien un paper rellevant dins la història encara que quedessin en un segon pla. A Prometheus (2012) i sobretot Alien:Covenant (2017) en David va arribar al punt àlgid convertint-se en el protagonista estel·lar dels films, un robot que s’erigia en profeta que intentava fer arribar els Déus-Aliens per tot l’univers, tot i que realment era ell el que es creia que estava per damunt de tot. L’egoisme de l’androide es contraposava amb els creadors de la vida a la terra, que eren alienígenes buscant nous mons per habitar.
La darrera creació de Ridley Scott és la sèrie Raised by Wolves en el que unifica dues de les seves passions: els androides i la salvació de la humanitat. Mentre l’aneu mirant podeu descobrir algunes de les referències a les pròpies obres, sobretot per la saga Alien i The Martian(2015), però també l’estètica de les croades de Robin Hood(2010) i alguna frase sobre els somnis dels androides i les ovelles que, evidentment ens acosten a Blade Runner(1982). I és que l’androide de Raised by Wolves, Mother, és una fusió entre la Rachel de Blade Runner i en David d’Alien. Per una banda és un robot que comença a tenir sentiments massa humans i que la confonen entre qui és realment, però també sap que es deu al seu creador i que té una missió que ha de complir. El dilema se li presenta quan la raó i l’emoció entre en conflicte, aquells dilemes tan humans als que ja estem acostumats perquè formen part de la vida, però que en el seu cas és una novetat difícil de gestionar.
Per mi la sèrie és un Sí en majúscula. Val molt la pena estèticament, ben interpretada, amb un equilibri de drama i acció ben reeixit. Possiblement no serà del grat de la majoria dels espectadors perquè en la recerca de l’equilibri els fans de cada un dels gèneres i pot trobar alguna mancança. La trama crec que enganxa en un bon principi i té un missatge profund que no es planteja moltes vegades en la ficció per tots els públics: perquè serveixen les religions. La discussió entre l’ateisme i la religió es fusiona en un argument en el qual, com ja es preveu, l’ateisme també necessita la fe per creure en ell, i les deïtats també necessiten ser qüestionades. Aquesta dicotomia no és l’eix central de la sèrie perquè guanya importància el tema de la maternitat no biològica i la de la necessitat de mantenir l’espècie per sobre de tot.
Per cert: excel·lent banda sonora de Marc Streitenfeld
