Si Borat fos català seria en Ricard Ustrell, el quart periodista més important el país després de Basté, Rosel i Cuní. Per tant, ell agafaria els trapaus i aniria cap a Madrid per regalar al vicepresident Iglesias en Floquet de Neu. Com que en Floquet no està operatiu s’emportaria a la Rahola i la convertiria en una madrilenya tipus Ayuso per poder aconseguir l’amistat del president Sanchez i recuperar el prestigi per Catalunya. A mi em faria riure tot plegat, com també me’n fa la segona part de Borat (Borat Subseguent Movifilm: Delivery of Prodigious Bribe To American Regime for Make Benefit Once Glorious Nation of Kazakhstan) i les seves passades de frenada. Segur que molts de vosaltres penseu que té un humor massa exagerat i que va tirant de tòpics masclistes, classistes i racistes una mica antiquats. Tot i això funciona perquè és capaç de mostrar dos aspectes molt importants: la societat americana i la condició humana.
Tots aquells que ens vam partir la caixa amb la primera part ara ens pot semblar que ha baixat el llistó, però quan passen unes hores del visionament t’adones que ha fet tantes bromes seguides que no les has pogut interioritzar i, de mica en mica, van apareixent imatges pel cervell que et tornen a activar el somriure. Moltes de les situacions són d’aquelles que et fan riure amb la lletra “O” (ho ho ho) i amb veu baixa per no despertar inquietuds als del voltant.
La presència de Maria Bakalova, en el paper de la germana de Borat (Sasha Baron Cohen), és un plus magnífic i espectacular, perquè permet a l’acció entrar en llocs i espais inimaginables si hi anés tot sol el periodista. A més de la capacitat interpretativa de Maria Bakalova, en la transformació de nena salvatge a periodista “Fox News”, hi ha dos moments que no puc deixar d’esmentar: Apareix en una reunió de dones republicanes i fa un discurs defensant la masturbació femenina, i l’entrevista, molt comentada a les xarxes, que li fa a Rudy Giluani.
Tota la pel·lícula és provocació pura. Alguns pensareu que excessiva i, com ja he dit, antiquada, però si us fixeu en la societat americana que retrata potser és més actual que el que sembla. Un dels mèrits més grans del film és la capacitat d’adaptació que han tingut. Per una banda, ja ens demostren els protagonistes que poden improvisar i tenir la cada molt dura en qualsevol moment per gènera polèmica, i per l’altra han sabut aprofitar la situació de la Covid19 per criticar als negacionistes i les polítiques del govern Trump. Quan va començar el projecte del film no existia la pandèmia, el virus era una cosa llunyana, asiàtica. En el discurs del vicepresident Mike Pence explica que no va enlloc la malaltia, uns minuts després veiem a Borat passant el confinament amb una parella d’allò més peculiar, fins a arribar a una trobada de negacionistes i una actuació musical inoblidable.
Estic segur que no deixarà indiferent a qualsevol persona que s’atreveixi a veure-la, a més té l’avantatge que està en el catàleg d’Amazon Prime Video, es pot anar veient en bucle o tantes vegades com calgui. Segur que a cada visionat hi ha un moment per descobrir. Mira! Ara hi veig a la Sanchez Camacho! A no! És en Johnny the Monkey.
