I Déu digué:

– Que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i apareguin els continents.

I va ser així. Déu donà als continents el nom de terra, i a les aigües aplegades, el de mar.

(…) Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia.

Sembla clar que Dennis Kelly i Felix Barrett van tenir molt en compte aquest passatge del Gènesi a l’hora de titular la sèrie The Third Day, estrenada a HBO aquest passat setembre. I és que un tros de terra envoltada de mar, l’illa britànica d’Osea és la principal protagonista d’aquesta minisèrie d’aire místic.

A Osea només s’hi pot arribar per una sinuosa carretera que queda submergida diverses vegades al dia a causa de la pujada de la marea. A més, la cobertura és nefasta, cosa que no sembla preocupar als seus habitants, tot el que no sigui Osea i les seves tradicions centenàries els importa ben poc. Un escenari peculiar, que funciona gairebé com una presó tant per l’espectador com per en Sam, un sobradíssim Jude Law, que arriba a l’illa prestant ajuda a una jove. Com si fos en Quim Masferrer a un capítol macabre d’El Foraster, en Sam descobreix que a l’illa hi passen coses estranyes i quan vol marxar tot (i tothom) sembla alinear-se perquè s’hi quedi.

The Third Day és una barreja de misteri i horror folk, un tipus d’horror relacionat amb indrets aïllats, comunitats que funcionen al marge de la societat o ritus satànics, ingredients tots presents a la sèrie que serveixen com a vehicle per tractar temes com la pèrdua, el dolor i la salut mental. S’emmiralla descaradament en un dels grans referents del gènere, The Wicker Man del 1973 amb la que hi guarda molts punts en comú. També recorda a la recent Midsommar, sobretot per la importància que hi dóna a l’aspecte visual. The Third Day és cinematogràficament espectacular, hipnòtica, un gaudi pels ulls de l’espectador que es veurà aclaparat per plans zenitals de gran bellesa i escenes on hi tenen gran importància l’enfocament i el contrast.

Una altra particularitat de la sèrie és la seva estructura, dividida en dues parts. La primera ambientada a l’estiu i protagonitzada per l’esmentat Jude Law, i la segona a l’hivern, on Naomie Harris pren el protagonisme a la pantalla. Katherine Waterston, Emily Watson i Paddy Considine, encapçalen el llistat de secundaris, tots ells a l’alçada dels dos protagonistes. Però la cosa no queda aquí, els seus creadors van decidir fer quelcom que no s’havia fet mai a història de la televisió i per sorpresa de tothom, van emetre un capítol en directe de 12 hores de durada. Sí, 12 hores!! El pes de l’episodi va anar a càrrec de la companyia de teatre immersiu Punchdrunk i la majoria del càsting hi va participar en algun moment. Jude Law va ser un dels actors amb més protagonisme, realitzant una veritable marató interpretativa en un fred i plujós dia d’Octubre. Aquest capítol es pot veure encara al Facebook d’HBO (part 1 i part 2). Tot i representar un moment important de la història, el seu visionat no és imprescindible per a seguir la sèrie. Tanmateix, està bé donar-li un cop d’ull per veure la magnitud de la proesa. Podreu gaudir veient com Jude Law excava una tomba durant gairebé una hora, arrossega una creu per la platja seguit d’una gran multitud o fa becaina durant vint minuts.

Argumentalment, però, The Third Day queda un pèl coixa. Els tres primers episodis aconsegueixen construir un relat rodó, una barreja pertorbadorament addictiva de paranoia, angoixa, tensió i misteri. Però tota aquesta força es va perdent a mesura que s’arriba al final. El resultat és un desenllaç a correcuita que no està a l’altura de la resta de la sèrie.