A Pol Rubio, com qualsevol jove amb empenta vitalista i intel·lectual, no tira la tovallola davant les adversitats. Després del cop dur que va suposar la mort del seu pare pedagògic, Merlí, aquest nou curs acadèmic a la Facultat de Filosofia a la UB ha ampliat els estudis però sobretot descobert que no sempre a la vida els amors són correspostos, motiu pel qual ha pujat un graó més en el seu procés de maduresa. I malgrat queda a l’aire si rere l’amistat amb Rai hi ha quelcom més, a l’últim moment de la seva temporada debut com a protagonista a Merlí: Sapere Aude l’acomiadem en un moment dolç, fins i tot ens atreviríem a dir que pletòric, ja perfectament integrat a la universitat després d’haver fet un procés d’acceptació de la seva nova forma de viure i veure la vida.
Pels nouvinguts, com un servidor, aquest spin off de Merlí funciona i enganxa, tant per a continuar seguint-la (ja s’ha rodat la segona temporada), com per rescatar Merlí de l’eterna llista de pendents.
Pel que em diuen els fans de la sèrie original i pel que anava seguint a mitges, la desaparició del personatge principal, interpretat per Francesc Orella, era un torrent que s’ho emportava tot i posava en segon pla als personatges secundaris. Aquí, amb Pol Rubio prenent les regnes i el testimoni del seu mentor, s’ha de dir que els creadors de la sèrie, repetint amb Héctor Lozano al capdavant, la cosa s’ha repartit i la sèrie ha crescut en el camp coral. Això i el fet de posar molt èmfasi als detalls i donar molt camp a la quotidianitat, a un deixar fer als personatges que flueix amb parsimònia i en petites dosis. Fins al punt que, literalment, quan conclou cada episodi un no deixa de preguntar-se “no ha passat res, oi?”, però alhora, com succeeix en moltes sèries de l’estil Mad Men o Breaking Bad, per posar dos exemples majúsculs i salvant les evidents distàncies, el pòsit queda i va sumant-se a mesura que l’espectador sap més dels personatges, de la seva evolució i de les seves accions. El que importa, en definitiva, és el traç i la profunditat que adquireixen uns personatges, aquí una colla d’estudiants amb diversitat i riquesa psicològica, definits per les contradiccions i les inseguretats. També un professorat, amb la María Bolaño (María Pujalte), amb més pes i fent merlinejant, i alguns progenitors traient el cap, alguns bastant esperpèntics, com és el cas de la família rica de Rai.
Merlí: Sapere Aude, com dèiem, està feta per als nouvinguts (no importa res del que va passar a l’institut, fins i tot el fill de Merlí aquí se l’esbandeixen que dóna gust), i descobrim que l’alumne estrella, en Pol (encarnat amb convicció per Carlos Cuevas) té moltes arestes i no precisament el nucli és bondat, si no més aviat està farcit d’una realitat clarobscura. I ens agrada.
Tampoc la trama filosòfica té tant pes a la trama, però sí que apareix i modela als nois i noies que vetllen per ser lliurepensadors mentre viuen en aquest autèntic melodrama que és la vida.
Tots brillen amb més o menys intensitat. Per escollir-ne algun: Minerva (Azul Fernández), el personatge de la noia argentina, la que toca més els peus a terra, amb caràcter fort, amb una autoestima ferma i com la majoria de persones que deixen la seva terra (els argentins més) enyorada de la seva llar. I evidentment Rai (Pere Vallribera), aquest insuportable nen pijo que ho té tot i res, però que, malgrat tot, la majoria sempre enveja perquè aparentment el seu pitjor problema és què fer de tants diners… quan en realitat descobrim que també busca refermar la seva pròpia personalitat.
“Aprens mentre t’enamores i folles”, li va recomanar Merlí a Pol Rubio. I mira per on que l’inconformista aquest li va fer cas i és un no parar de qüestionar-ho tot, d’abraçar Kant, però també a Epicur.
