El gambet de dama és un tipus d’obertura d’escacs que consisteix a oferir un peó a l’adversari, a canvi d’obtenir una posició avantatjosa. Si no teniu ni idea d’escacs, com és el meu cas, la idea és fer un sacrifici en benefici d’un bé major, que és guanyar la partida. Aquest és el títol de la nova sèrie de Netflix, The Queen’s Gambit, que explica la vida de Beth Harmon (Anya Taylor-Joy), una famosa jugadora d’escacs que comença a jugar als 9 anys, aprenent amb el conserge de l’orfenat on va a parar després de la mort de la seva mare en un accident de cotxe. En pocs anys, la nena esdevé un prodigi i comença a participar en diferents campionats i a fer-se un lloc en el món, malgrat la seva ment turmentada i víctima de diverses addiccions. El personatge, que no ha existit en realitat, es basa en un llibre de Walter Tevis, qui a més de jugar ell mateix es va inspirar segurament en jugadors reals com Robert Fischer, Boris Spassky o Anatoly Karpov, tot i que a la ficció no apareix cap d’ells.

La sèrie no necessita una comprensió del joc per a seguir-la, més enllà de la curiositat de saber a què fa referència el títol. Si bé hi apareixen partides a cada capítol, sempre s’explica el que està passant d’una manera o l’altra, podent gaudir igual de l’escena sense necessitat de saber perquè la torre va amunt i avall o perquè es mengen un peó. De fet, malgrat que el centre de la vida de la Beth Harmon són els escacs, la sèrie s’interessa més per ella mateixa i la seva manera d’afrontar els traumes que carrega, que no són pocs. I pel seu vestuari, no us vull enganyar.

El pes de la sèrie recau en una Anya Taylor-Joy, que s’emporta tot el protagonisme en un personatge esquerp i d’expressivitat subtil que sap portar endavant amb gràcia i coherència. Primers plans i caminades plenes d’estil exploten la imatge d’una actriu amb molta presència que sap resoldre la papereta amb èxit, tot i que ens quedem amb la sensació que en algun moment se la podria haver aprofitat més que només fent-la posar. Destaca també Marielle Heller, interpretant la mare adoptiva de Beth, una dona dolça però turmentada que afegeix una mica més de drama a la vida de la pobra noia. La resta són diferents jugadors i amics que van passant sense gaire importància per la vida de la protagonista, ensenyant-li petites lliçons i ajudant-la quan cal, acabant de donar forma a una història molt lineal sense gaires subtrames ni sorpreses.

Així, els set capítols avancen mostrant les diferents etapes en la joventut de Beth Harmon, però que acaben explicant ben poca cosa. La història resulta a vegades una mica plana i repetitiva, sobretot pel fet que no dóna la sensació que aprofundeixi del tot en moltes de les problemàtiques de la protagonista o potser és que no ho sap transmetre. Per exemple, els seus problemes d’addicció als tranquil·litzants i l’alcohol, malgrat ser una de les constants de la història, no es tracta de manera més impactant que el seu gust per vestir bé. Tampoc se li dóna gaire pes argumental a les seves sensacions obrint-se camí en un món dominat per homes o a les seves pràcticament inexistents relacions amoroses, que no s’acaben d’entendre. I em trobo amb una sensació que comença a ser constant a moltes produccions de Netflix, que és aquell plaer estètic que ens provoca una bona fotografia, ambientacions atractives amb escenaris i vestuaris d’èpoques diverses o inclús algunes interpretacions carismàtiques, però que es perden en històries dèbils o que no acaben d’explotar.

The Queen’s Gambit és una sèrie entretinguda que es gaudeix sense gaire implicació emocional, que passa molt i molt bé per aquests dies on les nostres alternatives socials estan més limitades. Ens acompanya i ens acarona durant una tarda de sofà i manteta. Ens explica una història diferent i ens l’explica molt bé. Però és una sèrie que segurament caurà en l’oblit, perduda en la immensitat del que es produeix avui dia, perquè per molt agradable que sigui formalment, no té un fons gaire profund on poder-s’hi capbussar.