Fulci For Fake ha sigut el documental més esperat pels amants del director italià aquest 2020 de virus i racisme trumpià. El títol juga a dues bandes, primer copia l’obra mestra F For Fake (1973), d’Orson Welles i segon posa el punt sobre el mot fake, tan en voga en el nostre desgraciat segle XXI amb les fake news.

Fulci és un dels grans del cinema de terror dels vuitanta. Pels nascuts els setanta el descobriment de les cintes VHS del director va ser com entrar a un paradís religiós neu-age millor que el de cienciologia de Tom Cruise i John Travolta junts. El vídeo-clubs eren els nostres temples dels vuitanta, les cintes de terror les creus de Jesús, la verge Maria i els pastorets. No us podeu imaginar l’emoció que això em suposava. Poder portar el film de la sala a la teva televisió en una cinta, controlar quan i com podia veure el film sense empassar-me anuncis televisius, descobrir obres que ja no s’estrenaven.

Ara aquestes cintes de terror van molt buscades. Les podeu adquirir amb sort per 150 euros la peça,  i fins i tot per algunes rareses demanen 600 euros, sobre i segell a part. Hi ha nombrosos grups per les xarxes socials que es barallen a mort per veure qui col·lecciona més cintes. S’insulten entre ells, es criden i s’abracen digitalment. Alguns fins i tot ploren.

Els entenc a tots.

Aquesta empatia en el camp fílmic – no puc dir el mateix en altres àrees on se’m considera la representació de Hulk o The Toxic Avenger– m’ha portat a llogar en streaming el documental Luci For Fake en el moment de la seva estrena. Sí, llogar en streaming no és el mateix que llogar una cinta en un vídeo-club però els temps han canviat ja fa anys i fins i tot el que estrenen a les sales de cinema ara no és cinema com diria l’Scorsese. Millor comprar-se un bon televisor 4K i avall.

Però ja m’estic despistant.

El documental Fulci for Fake del director Simone Scafidi és un producte molt curós amb la figura de Fulci. No ens trobem amb el típic document del director de terror amb escenes de sang, fetge i cucs, sinó que se centra bàsicament en fotografies dels seus rodatges i entrevistes

amb Fabio Frizzi, Michele Romagnoli, Sandro Bitetto, Enrico Vanzina, Sergio Salvati o Michele Soavi. També pren un paper molt especial la seva filla, la Camilla Fulci, que ens aporta bona part dels records de la seva infància amb el seu pare i al final i de forma breu la d’Antonella Fulci, també filla seva, i molt més rebel contra la personalitat histriònica del pare.

Zombi 2 (1979), City of the Living Dead (1980) o The Beyond (1981) són només tres exemples que presenta el documental dels seus films més apreciats, però el director italià va estar darrere la càmera en 61 ocasions i les seves primeres obres eren comèdies lleugeres, una mica com Jess Franco, tot i que el director espanyol va passar directament al terror després de tres o quatre films d’humor, mentre que en Fulci tardaria molt més, vint anys per ser més concrets.

Al documental s’intueix que l’horrible suïcidi de la seva dona l’any 1969 el va portar a una misogínia descontrolada quan escrivia les seves històries per a la pantalla gran. També la seva filla, la Camilla, va acabar paralitzada uns anys després mentre Fulci estaba rodant, en caure d’un cavall quan era una adolescent, aspecte que el va trastocar encara més, escopint ràbia i verí a les seves pel·lícules, ara venerades per tots els que realment estan enamorats d’aquest subgènere degenerat de barreja de zombis, assassins narcisistes, nens rabiosos o animals violents com els gats, felins que per cert solen aparèixer sense pausa a l’obra de Fulci, igual que en la literatura d’Egdar Allan Poe, uns éssers que tot i tenir-los a casa com animals de companyia, no te’n pots refiar gens.

Considerat un director amb menys autoria que Dario Argento o George Romero, Fulci ha sabut però tocar la fibra dels fans més frikis. Tan bon punt veus un film i ja vols tirar del fil de tota la seva filmografia, comprar els pòsters originals i els Blu-Rays que facin falta. La bogeria Fulci et fa entrar en el club dels individus més durs del club del gènere de terror. Ni Buttgereits ni Rob Zombies ni més tonteries. Fulci, Fulci i Fulci. I ja tens la medalla d’or al pit i una catifa d’entrada al cel.

Fulci For Fake agafa com a Fake l’actor Nicola Nocella que ha de fer de Fulci en un biopic cinematogràfic. És ell el que porta el cos de les entrevistes al documental i la gràcia està en el fet que l’única cosa no real de Fulci For Fake sigui el biopic mateix, que no és més que una excusa per indagar en la personalitat enrevessada, tirànica i grunyona del director.

Pels que us voleu endinsar en la seva filmografia i encara no ho heu fet, feu-me si us plau un favor. Deixeu el film A Cat in the Brain (Un gatto nel cervello, 1990) com a últim de la llista pel seu visionat. A Cat in the Brain seria l’equivalent del 8½ (1963) de Federico Fellini. Us ho dic per què és el resum surrealista gore del director de totes les seves obres anteriors més alguns giallos que va participar com a guionista. Necessiteu el bagatge i l’entrenament necessari per veure dins el cervell del seu esperit de gat ronyós si no voleu que us rebenti el cap com a Scanners.

Us ho diu un que no suporta els felins de cap de les maneres.