Van introduir la víctima dins d’un armari encastat d’unes dimensions aproximades de 150 cm d’ample, 160 cm d’alt i 150 cm de llarg, sense llum natural ni elèctrica, molt humit, amb filtracions d’aigua per les parets de terra que el configuraven, tant al sostre com els laterals i el terra. Proveït d’un matalàs de reduïdes dimensions que no hi cabia totalment estès. I van tancar la porta metàl·lica.
Hola a tothom! Sóc Jep Soler. Us escric des d’Els Bastards. La història que llegireu és totalment real.
Diria que és la primera vegada que parlem d’una sèrie radiofònica. Per alguna cosa serà, no creieu? Si hem tardat tant és perquè no hi havia, fins ara, una sèrie dramatitzada del nivell d’El Segrest. Segur que ara sortiran multitud de persones explicant altres programes i sèries de f temps que valen la pena i tal, però no jo entraré a discutir-ho. El Segrest és un programa especial creat per l’equip de Crims, encapçalat per Carles Porta. En Porta s’ha convertit en l’especialista de casos criminals que han trasbalsat el país, va començar amb el llibre, també convertit en sèrie per la ràdio, de Tor. Després de picar pedra va aconseguir fer-se un forat a Catalunya Ràdio i d’allà cap a la Nostra amb l’èxit Crims. Les noves investigacions en aquest format televisiu van servir per obrir el cas de l’assassinat d’Helena Jubany, mentre el programa retratava els nostres assassins en sèrie i que la maldat també conviu en el nostre entorn més proper. Si algú havia de fer un relat acurat, rigorós i emocionant del segrest més important de la història de Catalunya, havien de ser ells i elles, l’equip de Crims.
Podeu trobar tots els capítols a la web de Catalunya Ràdio. Els heu d’escoltar amb auriculars perquè està gravat amb so binaural i l’experiència és espectacular, us semblarà que esteu allà dins, fins i tot a dins del “garitu” on va estar tancada la farmacèutica d’Olot. El programa no s’ha fet amb la intenció que el relat sigui un misteri i de bon principi ja ens expliquen qui són els segrestadors. D’aquesta manera podem seguir, quasi sempre cronològicament, la seqüència dels fets a partir d’informacions dels mitjans de comunicació de l’època, de les declaracions dels testimonis i acusats durant el judici i de la dramatització d’alguns episodis rellevants. Precisament durant les parts que són interpretades per actors és quan el so binaural pren més protagonisme.
De tot el relat en vull destacar tres coses, sense entrar-hi massa a fons:
– La Guardia Civil va portar el cas de manera nefasta, més pendents que la Policia Nacional no els hi prengués el cas que no pas per trobar a la Feliu. No descarteu una demanda contra el programa per la imatge que ensenya del cos policial. Abans es deia que la policia no és ximple, és lenta, us asseguro que escoltant El Segrest se certifica que són les dues coses.
– Els segrestadors eren, potser, més inútils que la policia. Ja sé que costa de creure, però quan escolteu el que van fer us adonareu que eren quatre arreplegats que pensaven fer calés amb poca feina, sense cap planificació, fent intents maldestres per intentar cobrar el rescat, sense cap mena d’empatia cap a la persona segrestada i la seva família.
– Tenim una societat de merda. A partir de la desgràcia d’una família i del patiment, sobretot, d’una persona innocent, massa gent intentava aprofitar-se de la situació. Ja sigui demanant rescats falsos, jugant a ser vidents i fent anar la família amunt i avall, donant pistes falses per cobrar el rescat. A causa d’aquesta mala fe van sortir perjudicades moltes altres persones com en Joan Casals, en Xavier Bassa i d’altres.
Maria Àngels Feliu va passar un any i mig segrestada. Imagineu aquest temps a la foscor, sola, envoltada d’humitat, d’insectes, només amb la companyia, durant una estona al dia, del teu segrestador, sentint una ràdio de fons. Si a més a més d’imaginar-ho ho voleu viure i escoltar ja sabeu, agafeu els auriculars i endinseu-vos cap El Segrest.
