La quarta temporada de Fargo és la que més difereix de les seves predecessores i de la pel·lícula que la inspira. L’univers i l’essència del film dels Coen hi continua sent, però ara ja no d’una manera tan frontal. Ja des d’un bon inici, veus més semblances amb altres pel·lícules dels germans de Minnesota, com per exemple Miller’s Crossing, que no pas amb la història de segrestos fallits de Dakota del Nord. En primer lloc la història no parteix d’un personatge corrent que es veu arrossegat a la criminalitat a causa de la seva avarícia sinó de gent que ja forma part dels baixos fons. Des del primer moment veiem que allò serà una lluita de poder entre organitzacions mafioses. En aquest cas ens trobem a Kansas City i amb l’enfrontament entre dues famílies de l’hampa, els italians de la família Fadda i els afroamericans capitanejats per Loy Cannon (Chris Rock). En segon lloc, el personatge policial  deixa de ser un incorruptible, impassible i calmós agent per passar a ser un nerviós i corrupte, antic artificier de l’exèrcit, amb síndrome de Tourette. Les característiques que en el film i en altres entregues tenien els agents de policia ara l’assumeix Ethelrida, Ia jove filla dels funeraris (Emyri Crutchfield). Per últim la lluita i el conflicte en aquesta temporada no és tant pels diners com per la quota de poder. Noah Hawley aprofita les lluites mafioses per exemplificar i comparar amb les confrontacions racials als Estats Units. Els dos clans lluiten entre ells, però són rebutjats per la societat benestant de la ciutat, a escoles o a hospitals. La seva pau penja d’un fil, o millor dit, del ritual que fa que cada família cuidi el fill petit de l’altre com si fos seu. Amb això busquen evitar els banys de sang, però també tenir sempre penjant a sobre de l’altra l’amenaça d’una venjança que poden exercir en qualsevol moment.

Un cop hem parlat de les diferències amb les anteriors temporades, hem de recalcar que també hi ha semblances i punts coincidents amb la resta de la saga. Aquests els trobem en els grotescos personatges secundaris dels quals voldria destacar la infermera Oretta Mayflower (Jessie Buckley) i el “Marshall” Wickware (Timothy Olyphant). Tots dos ajuden al fet que la trama no caigui a vegades en el tedi i aporten noves trames un punt allunyades de la lluita mafiosa. També molt “Coenià”, és el personatge que interpreta Salvattore Esposito (Gaetano Fadda), agressiu i maldestre fins a extrems grotescos. Un altre tret comú és el fet que els actes més ridículs poden ser els detonants de grans massacres. A tot això hi hem de sumar les morts ridícules, els diàlegs hilarants i les situacions esperpèntiques.

El càsting, encapçalat per Chris Rock, un conegut monologuista, Jason Schwartzman (Josto Fadda), el desarrelat Ben Wishaw (Rabbi Milligan) o el mateix Salvatore Esposito (el gran Gennaro Savastano a Gomorra) ha estat un encert. Tots els actors es desenvolupen molt bé en els seus papers i aporten als seus papers la versemblança necessària. La sèrie aprofita per portar al seu terreny grans clixés del cinema negre i de màfia com els consellers, fantàstics Glynn Turman (Doctor Senator) i Francesco Acquaroli (Ebal Violante), les parelles d’atracadors, els sicaris o els polítics i policies corromputs.

Noah Hawley, el seu creador, demostra un cop més la seva una bona ploma, el bon ús dels recursos visuals (en aquesta temporada incorpora la pantalla partida) i la capacitat d’autoreferència. En definitiva, una bona temporada. La menys Fargo de totes les Fargo, però així i tot continua sent Fargo.